“Estic impressionada. Sota una lona que s’aguanta amb pals, i les gotes cauen a sobre...aquesta pluja persistent. Avui ha sigut un gran dia.” (19 d’octubre)
Vam caminar més de 6 hores sota el sol amunt per turons coberts per plantacions de banana i avall per camps d’arròs inundats. Llavors, quan ja estàvem exhausts, vam arribar al peu d’uns penya-segats on s’hi obririen unes quantes vies maques, vaig pensar. I tot seguit, a l’altra banda de la vall, vam veure per primer cop la muntanya que encara té bosc, i allà dalt entre els arbres hi havia el nostre campament. La pujada des del peu semblava feixuga però ho va ser molt més quan encara el camí no s’havia empinat prou i ja s’havia fet ben fosc, i una pluja sobtada i grossa ens havia deixat xops en pocs minuts. No teníem llanternes. Recordo no veure res i només sentir com els peus se m’enfonsaven i relliscaven al fang i haver-me d’aguantar a qualsevol vegetació del camí per no caure enrere. Estava tan exhausta que m’era igual tenir tota la roba mullada, i que els cabells em regalimessin sobre la cara, i sentir que les sangoneres em pujaven per les cames i era inútil treure-les perquè en pujarien més.
( 23 d’octubre)
“En el petit paradís de Miaranony sec ajaguda sobre el tronc d’una Daubergia. Darrera hi ha el murmuri de l’aigua del riu SakaBe que fa un meandre tancat i envolta el campament en una península. Una tassa de cafè preparat al foc de llenya al mig de la selva té més bon gust que qualsevol altre cafè del món. Si a més el Sol treu el cap rere el fullam i les lianes i t’escalfa el cos fresc després d’un bany al riu, cansat després de caminar dues hores per pujar de la vall a la muntanya...I una olla s’escalfa al foc amb arròs pel sopar... i t’encens un cigarret perquè no et cal aturar el temps, que ja està parat, i pots disposar-te a seure, tan sols, i apreciar.
Per arribar al petit paradís de Miaranony m’ha calgut força esforç i perseverança els últims mesos. A banda d’això cada dia que anem a treballar al bosc cal baixar pel caminet relliscós i molt empinat 1000 metres muntanya avall. El treballar al camp és dur, suem molt, i caminar per la selva és esgotador. Avançar no és caminar sinó tallar amb el matxet la vegetació per fer camí, alçar el peu sobre un tronc mort ara i ajupir el cap sota un altre després. Travessar rierols amb l’aigua fins al genoll i espolsar-se les sangoneres de les cames de tant en tant. Rascades per aquí, relliscades per allà...
Això sí, a dalt hi ha el riu SakaBe que fa un meandre, i al mig la nostra illa secreta amb el petit campament en una clariana tallada per a tal fi. No hi ha dutxa d’aigua calenta de premi, però en cavi em banyo allà on el riu fa una mica de gorg, l’aigua tan gelada i tan bona...en comptes de rajoles tenim lianes, que no està gens malament. No tenim radiocasset però la selva està plena d’una banda sonora suficient.
Com que és diumenge avui no hem treballat als transsectes del bosc, sinó que hem baixat al poblat de Miaranony que són no més de 7 cases de fang i palla. I una escola. A l’escola d’una aula de 20m2 hem explicat avui la nostra feina. Estava plena a rebentar i la calor i l’olor a suat feien l’atmosfera pesada. Homes, dones i nens del poble i els poblats veïns seien als bancs si podien, drets o fins i tot miraven des de la finestra si no hi havien cabut per entrar. La Silvija ha explicat el seu projecte amb les formigues i perquè són tan importants pel bosc i per mantenir els seus camps fèrtils. Després m’ha tocat el torn a mi, que he explicat que les erugues i les papallones són el mateix animal i que la seva presència ens indica la bona salut del bosc, que com una persona necessita una dieta variada, cal molta diversitat de plantes i animals, per estar fort i viure molts anys. Bé, no és ben bé així però no he sabut explicar millor la importància d’estudiar les papallones a tota aquesta gent que no sap llegir ni escriure i que només coneix plantacions de banana i camps d’arròs.
Són molt pobres, potser més del que he vist en altres llocs del món: la terra és molt poc fèrtil, només mengen arròs i kasava, i si han pogut vendre algun sobrant a mercat potser toquen mongetes per sopar. No tenen hortalisses ni arbres fruiters. Les cases són buides, no tenen cap tele, radio, generador...absolutament res de tecnologia. No hi ha enlloc electricitat. Tampoc tenen roba neta, sobretot els nens, que amb prous feines van tapats i sovint estan molt bruts. He vist moltes panxes inflades pels paràsits intestinals.
Avui, per això, han jugat petits i grans a caçar papallones. Els hi he ensenyat com funciona el caçapapallones i poc a poc s’han animat a provar-lo. No crec que les papallones siguin res especial per a ells, més aviat al contrari, que les veuen cada dia i deuen pensar que aquesta vazaha està boja, que ve de tan lluny per caçar papallones i viure al mig del bosc, muntanya amunt, on la majoria d’ells no posa els peus en sa vida.
El bosc és desconegut per a la majoria de dones i pels homes és el lloc feixuc de caminar per on deixen pasturar el Zebu i després el van a buscar. En treuen llenya i poca cosa més. Més que res els fa nosa i el talen contínuament per fer noves parcel·les per sembrar arròs, que només seran fèrtils per una collita. Després foc, una mica menys de bosc, una nova parcel·la per l ‘arròs i la terra erma i fangosa de la collita anterior.
Diuen que així ho han fet sempre els seus antecessors i que així ho han de fer.
Aquesta gent té com a religió els seus avantpassats, pel que sempre viuen basats en el passat. Però miren poc al futur, pel meu parer. No sé com no veuen que cada cop han de pujar més muntanya per plantar arròs i el bosc només roman a la part alta de les seves carenes.
Els seus antecessors els haurien de dir que no tenen futur.
Em fa pena conèixer una cultura així d’insostenible.
Avui també hem parlat amb els avantpassats. Han fet una cerimònia especial per explicar-los que hi ha uns homes blancs fent coses estranyes al bosc però que no volen mal a la comunitat, i que què els sembla.
Tot això els explicava l’home més vell de Miaranony als antecessors, que devien ser en algun lloc rere la finestra, perquè cap allà mirava l’home vell mentre parlava solemnement
(25 de Novembre)
Sembla que per fi es va perfilant el meu experiment amb les papallones. És clar que, alhora que el perfilo em pregunto per què vull inventar-me un experiment. Seria molt més fàcil ajudar la Silvija, com fan l’Aurora i la Riikka, ara que sé que l’experiment és xulo i la companyia agradable. He hagut de dissenyar tres cops l’experiment i fracassar-ne dos per trobar un mètode que sembla que funciona. I encara dubto que tingui resultats. Però una cosa he après en prendre decisions, alguna s’ha de prendre un cop presa, tirar endavant. I més encara si hi ha gent al teu càrrec que espera que li donis un programa setmanal i instruccions clares i concises. Potser no tinc res clar, però almenys he de fer veure que sé el que em faig. (...)
“Morfologia comparada de les papallones del gènere Henotesia a diferents altituds al bosc primari a Madagascar, com a mesura de les pressions de selecció que afectes la fisiologia d’aquests insectes.”
Sona bé, o què? Aquests invents que m’empesco....almenys tinc l’habilitat per fer-los sonar literaris. Dubto més de la meva habilitat per fer-los realistes.
(8 de novembre)
Ara que m’he acostumat a la immersió selvàtica de Miaranony no me’n vull anar. Pateixo una mena de síndrome d’Stokholm al estimar-me la causa del meu segrest. El bosc bonic, ric, viure’l és dur, s’hi passa gana, fred i la humitat constant fa que les floridures avancin sense remei per totes les meves robes, sac, coixí...el bosc que engoleix els meus ànims, la meva sensatesa, em torna animal visceral que s’enyora i vol menjar alguna cosa més que arròs.
El bosc immens i primitiu que m’entortolliga amb les lianes que punxen però amaren. Que m’espanta quan és gris amb tanta boira i em convida a explorar-lo perquè m’hi perdi.
No em veig capaç de deixar aquest bosc i el meu indret rere la Daubergia on ara encara tinc la sort de seure i escriure escoltant l’aigua que plora la selva després de la tempesta i que ara rellisca muntanya avall per les pedres de la llera del SakaBe.
Per tal de desenganxar-me paulatinament del fang dels senders de la selva avui he baixat a la vall..
“Escric per necessitat instantània de compartir tot el que visc. El que visc no es el que veig,i per tant el que un veuria si veiés el que jo veig. El que visc és el que escric. No és el que un altre escriuria que ha viscut, per això si em llegeixes l’únic que pretenc és que puguis viure el que jo i només jo he viscut. Amb l’única manera que em veig capaç de fer-ho.”
“Enyoro el riu, la selva, el fang...
“ No diria d’aquest bosc que una natura pura i innocent. Potser per l’experiència viscuda diria que és una natura primitiva, basta, poc elegant. Profunda, agressiva, compungidora. Depuradora. Temperamental. Si el bosc fos una persona aquesta seria reservada, com aquells plens de vida i d’emocions a la recambra que mai saps per on et sortiran. Com la fera, la Fossa, que s’hi amaga, bèstia noble, bandera del bosc. Que custodia recelosa el poc tros de casa que li hem deixat per viure. Com és el llop al Pirineu, ell que regentava el sistema, és un capità ferit. Un rei traït. Que per honor, per orgull no es deixa veure. No voldria mai que el veiéssim amb cara de derrota. Per això no sabem mai quan apareixerà, cap on serà el proper pas que farà.
Doncs el bosc de Ranomafana s’hi assembla. Aquesta selva on no hi ha animals verinosos ni perillosos és esfereïdora i intensa. M’agrada dir intensa perquè pot suggerir moltes coses diverses però en tot cas moltes i fortes.
I van passar uns dies més la camp SakaBe de pau, amistat i natura fins el dia de marxar. Dia abans del qual vaig dedicar a acomiadar-me de la cascada, del camaleó que vivia en una branca sobre la meva tenda, de la daubergia que m’havia acomodat l’esquena en tantes hores de cafè i llibreta, del martinet pescador amb qui compartíem riu per viure. Hi hem establert un acord cordial, no li hem pres cap peix i ell a canvi ens ha deixat agafar aigua cada dia.
Vaig recórrer per últim cop el sender fent la meva feina de col·lectar papallones. Però aquesta vegada vaig plegar aviat l’arma a la motxilla i de tornada, en comptes d’atrapar totes les papallones marrons amb ulls taronges que trobava, m’aturava, l’observava pacíficament fer el seu aleteig sense sentit pel sotabosc, la deixava que prengués el Sol ales obertes al mig del camí. Aquesta temporada les papallones estaran menys morenes per culpa meva. Ja em val. I li deia en papallonenc (que tants dies parlant només amb elles bé que l’he après), li deia, perdó papallona marrona per haver liquidat unes quantes (entre dents) unes moltes companyes teves. Pensa-ho així, papallona, si Darwin no s’equivocava més probablement hauré matat aquelles tontes, aturadetes que no van saber escapar de mi. Mira que no els hi vaig posar gaire difícil, que sóc més aviat patoseta en això de perseguir criatures que volen a través d’un sotabosc accidentat. Si tot va bé, papalloneta, ara tu i les teves filles sereu més ràpides i espavilades que els vostres pares ho van ser. A més no us he deixat sense mares, només sense pares, estic convençuda que les mares són imprescindibles per ensenyar els petits a volar.
No sé si les papallones de color volón-shokolà de Miaranony han fet els paus amb mi. Jo, en homenatge, me’n duc el seu nom en la meva persona, doncs és degut a elles que tots els malagasi del campament, i per extensió els habitants dels poblats, incapaços de pronunciar aquest nom tan llarg que em van posar al néixer, em van decidir rebatejar. Lólo (lúlu), papallona en malagasi és el meu nom.”
Pel camí de tornada, em vaig voler enganxar al ritme de les “pórters” dones, que és molt alt. Per no ser menys vaig voler portar la meva pròpia motxilla grossa a l’esquena i corria, però no em queixava rere aquelles jovenetes valentes de peus nus. Elles ja em coneixien, la lólo , com no; i em van acollir contentes entre el seu grup.(...)
El grup de 6 dones amb sacs blancs i una dona blanca amb motxilla fosca avança com una família de formigues des de la muntanya que encara té bosc. Després travessa molts i molts quilòmetres de terres que un dia van ser bosc i que ara són plantacions terriblement assoleiades, de tant en tant passa pel costat d’un poblat de fang i palla, ara creua un rierol i ara troba una ombra sota un arbre. I així, 20km més tard, temps incert, arriba a Kelilanina. Hi ha una carretera (quin espant!), cotxes amb rodes i fum. Hi ha una botiga (quin luxe!) on comprar galetes i una Fanta fresca perquè hi ha electricitat.
Em sento tan feliç en aquest punt! No perquè he arribat on he arribat sinó perquè he viscut i he sobreviscut.
