Vita i Veloma

L'aeroport de París em sembla avui un indret més exòtic que els tròpics. Cotxes? Sabates? Ulleres? edificis que s'aguanten? On són els taxi-brousse, els lytchis, els cistells de colors... Cada vegada que pujo de la franja de l'equador em resulta dolorós desprendre'm d'aquestes coses. Com si semblessin necessitats bàsiques, drets d'una ciutadana del món, més que d'altres que aquí dalt tendim a reclamar.
Treballar a l'Àfrica no és ni de bon tros igual que viatjar-hi. Fer-se a la vida africana permet coneixer amb més profunditat els pros i contres d'aquesta pobresa acolorida. Unes setmanes no són suficients per trobar a faltar comoditats que ens resulten massa naturals. I més quan es viatja i s'està tan exitat per la novetat que l'estat drogat d'emoció ens fa viure un núvol més aviat que una realitat. Viure a l'Àfrica m'ha fet recordar que m'agrada sortir amb els amics, els carrers de Barcelona, m'agrada dormir en un matalàs, rentar la roba a la rentadora, coneixer gent nova que potser s'assembla a mi... No sé fins a quin punt és que m'agrada o que hi estic massa avessada per poder-ne prescindir.
 Per altra banda, perquè hi vivia m'han deixat ser africana. Jo he après la llengua i tots ells m'han acceptat com una més. M'he sentit molt a prop seu culturalment. No a menys de mig camí entre Finlàndia i Madagascar. Si no hagués viscut, si no els hagués viscut, mai no hagués pogut travessar la boira d'amistat pausada que els envolta i aprendre a escoltar quan parlen tan fluixet. I el disfrutar l'alegria i la dansa... el caliu de Madagascar.
Per això, casa meva de Mada no és el centre ValBio ni els companys biòlegs amb qui he treballat. Casa meva és tota la gent de pell morena i ulls asiàtics, és el vary sy laoka, és la llengua, el dombolo. És també el bosc i la humitat i la pluja.  És tot el que porta moltes As i moltes Rs i moltes Os al nom, i acaba en gasy.
Misaotra malagasy.
Mandrapiahona.

AFTER JUNGLE

“Estic impressionada. Sota una lona que s’aguanta amb pals, i les gotes cauen a sobre...aquesta pluja persistent. Avui ha sigut un gran dia.” (19 d’octubre)

Vam caminar més de 6 hores sota el sol amunt per turons coberts per plantacions de banana i avall per camps d’arròs inundats. Llavors, quan ja estàvem exhausts, vam arribar al peu d’uns penya-segats on s’hi obririen unes quantes vies maques, vaig pensar. I tot seguit, a l’altra banda de la vall, vam veure per primer cop la muntanya que encara té bosc, i  allà dalt entre els arbres hi havia el nostre campament. La pujada des del peu semblava feixuga però ho va ser molt més quan encara el camí no s’havia empinat prou i ja s’havia fet ben fosc, i una pluja sobtada i grossa ens havia deixat xops en pocs minuts. No teníem llanternes. Recordo no veure res i només sentir com els peus se m’enfonsaven i relliscaven al fang i haver-me d’aguantar a qualsevol vegetació del camí per no caure enrere. Estava tan exhausta que m’era igual tenir tota la roba mullada, i que els cabells em regalimessin sobre la cara, i sentir que les sangoneres em pujaven per les cames i era inútil treure-les perquè en pujarien més.

 ( 23 d’octubre)

“En el petit paradís de Miaranony sec ajaguda sobre el tronc d’una Daubergia. Darrera hi ha el murmuri de l’aigua del riu SakaBe que fa un meandre tancat i envolta el campament en una península. Una tassa de cafè preparat al foc de llenya al mig de la selva té més bon gust que qualsevol altre cafè del món. Si a més el Sol treu el cap rere el fullam i les lianes i t’escalfa el cos fresc després d’un bany al riu, cansat després de caminar dues hores per pujar de la vall a la muntanya...I una olla s’escalfa al foc amb arròs pel sopar... i t’encens un cigarret perquè no et cal aturar el temps, que ja està parat, i pots disposar-te a seure, tan sols, i apreciar.

Per arribar al petit paradís de Miaranony m’ha calgut força esforç i perseverança els últims mesos. A banda d’això cada dia que anem a treballar al bosc cal baixar pel caminet relliscós i molt empinat 1000 metres muntanya avall. El treballar al camp és dur, suem molt, i caminar per la selva és esgotador. Avançar no és caminar sinó tallar amb el matxet la vegetació per fer camí, alçar el peu sobre un tronc mort ara i ajupir el cap sota un altre després. Travessar rierols amb l’aigua fins al genoll i espolsar-se les sangoneres de les cames de tant en tant. Rascades per aquí, relliscades per allà...

Això sí, a dalt hi ha el riu SakaBe que fa un meandre, i al mig la nostra illa secreta amb el petit campament en una clariana tallada per a tal fi. No hi ha dutxa d’aigua calenta de premi, però en cavi em banyo allà on el riu fa una mica de gorg, l’aigua tan gelada i tan bona...en comptes de rajoles tenim lianes, que no està gens malament. No tenim radiocasset però la selva està plena d’una banda sonora suficient.

Com que és diumenge avui no hem treballat als transsectes del bosc, sinó que hem baixat al poblat de Miaranony que són no més de 7 cases de fang i palla. I una escola. A l’escola d’una aula de 20m2 hem explicat avui la nostra feina. Estava plena a rebentar i la calor i l’olor a suat feien l’atmosfera pesada. Homes, dones i nens del poble i els poblats veïns seien als bancs si podien, drets o fins i tot miraven des de la finestra si no hi havien cabut per entrar. La Silvija ha explicat el seu projecte amb les formigues i perquè són tan importants pel bosc i per mantenir els seus camps fèrtils. Després m’ha tocat el torn a mi, que he explicat que les erugues i les papallones són el mateix animal i que la seva presència ens indica la bona salut del bosc, que com una persona necessita una dieta variada, cal molta diversitat de plantes i animals, per estar fort i viure molts anys. Bé, no és ben  bé així però no he sabut explicar millor la importància d’estudiar les papallones a tota aquesta gent que no sap llegir ni escriure i que només coneix plantacions de banana i camps d’arròs.

Són molt pobres, potser més del que he vist en altres llocs del món: la terra és molt poc fèrtil, només mengen arròs i kasava, i si han pogut vendre algun sobrant a mercat potser toquen mongetes per sopar. No tenen hortalisses ni arbres fruiters. Les cases són buides, no tenen cap tele, radio, generador...absolutament res de tecnologia. No hi ha enlloc electricitat. Tampoc tenen roba neta, sobretot els nens, que amb prous feines van tapats i sovint estan molt bruts. He vist moltes panxes inflades pels paràsits intestinals.

Avui, per això, han jugat petits i grans a caçar papallones. Els hi he ensenyat com funciona el caçapapallones i poc a poc s’han animat a provar-lo. No crec que les papallones siguin res especial per a ells, més aviat al contrari, que les veuen cada dia i deuen pensar que aquesta vazaha està boja, que ve de tan lluny per caçar papallones i viure al mig del bosc, muntanya amunt, on la majoria d’ells no posa els peus  en sa vida.

El bosc és desconegut per a la majoria de dones i pels homes és el lloc feixuc de caminar per on deixen pasturar el Zebu i després el van a buscar. En treuen llenya i poca cosa més. Més que res els fa nosa i el talen contínuament per fer noves parcel·les per sembrar arròs, que només seran fèrtils per una collita. Després foc, una mica menys de bosc, una nova parcel·la per l ‘arròs i la terra erma i fangosa de la collita anterior.

Diuen que així ho han fet sempre els seus antecessors i que així ho han de fer.

Aquesta gent té com a religió els seus avantpassats, pel que sempre viuen basats en el passat. Però miren poc al futur, pel meu parer. No sé com no veuen que cada cop han de pujar més muntanya per plantar arròs i el bosc només roman a la part alta de les seves carenes.

Els seus antecessors els haurien de dir que no tenen futur.

Em fa pena conèixer una cultura així d’insostenible.

Avui també hem parlat amb els avantpassats. Han fet una cerimònia especial per explicar-los que hi ha uns homes blancs fent coses estranyes al bosc però que no volen  mal a la comunitat, i que què els sembla.

Tot això els explicava l’home més vell de Miaranony als antecessors, que devien ser en algun lloc rere la finestra, perquè cap allà mirava l’home vell mentre parlava solemnement

(25 de Novembre)

Sembla que per fi es va perfilant el meu experiment amb les papallones. És clar que, alhora que el perfilo em pregunto per què vull inventar-me un experiment. Seria molt més fàcil ajudar la Silvija, com fan l’Aurora i la Riikka, ara que sé que l’experiment és xulo i la companyia agradable.

He hagut de dissenyar tres cops l’experiment i fracassar-ne dos per trobar un mètode que sembla que funciona. I encara dubto que tingui resultats. Però una cosa he après en prendre decisions, alguna s’ha de prendre un cop presa, tirar endavant. I més encara si hi ha gent al teu càrrec que espera que li donis un programa setmanal i  instruccions clares i concises. Potser no tinc res clar, però almenys he de fer veure que sé el que em faig. (...)

“Morfologia comparada de les papallones del gènere Henotesia a diferents altituds al bosc primari a Madagascar, com a mesura de les pressions de selecció que afectes la fisiologia d’aquests insectes.”

Sona bé, o què? Aquests invents que m’empesco....almenys tinc l’habilitat per fer-los sonar literaris. Dubto més de la meva habilitat per fer-los realistes.

 (8 de novembre)

Ara que m’he acostumat a la immersió selvàtica de Miaranony no me’n vull anar. Pateixo una mena de síndrome d’Stokholm al estimar-me la causa del meu segrest. El bosc bonic, ric, viure’l és dur, s’hi passa gana, fred i la humitat constant fa que les floridures avancin sense remei per totes les meves robes, sac, coixí...el bosc que engoleix els meus ànims, la meva sensatesa, em torna animal visceral que s’enyora i vol menjar alguna cosa més que arròs.

El bosc immens i primitiu que m’entortolliga amb les lianes que punxen però amaren. Que m’espanta quan és gris amb tanta boira i em convida a explorar-lo perquè m’hi perdi.

No em veig capaç de deixar aquest bosc i el meu indret rere la Daubergia on ara encara tinc la sort de seure i escriure escoltant l’aigua que plora la selva després de la tempesta i que ara rellisca muntanya avall per les pedres de la llera  del SakaBe.

Per tal de desenganxar-me paulatinament del fang dels senders de la selva avui he baixat a la vall..

. 

(12 de Novembre)

“Escric per necessitat instantània de compartir tot el que visc. El que visc no es el que veig,i per tant el que un veuria si veiés el que jo veig. El que visc és el que escric. No és el que un altre escriuria que ha viscut, per això si em llegeixes l’únic que pretenc és que puguis viure el que jo i només jo he viscut. Amb l’única manera que em veig capaç de fer-ho.”

“Enyoro el riu, la selva, el fang...

“ No diria d’aquest bosc que una natura pura i innocent. Potser per l’experiència viscuda diria que és una natura primitiva, basta, poc elegant. Profunda, agressiva, compungidora. Depuradora. Temperamental. Si el bosc fos una persona aquesta seria reservada, com aquells plens de vida i d’emocions a la recambra que mai saps per on et sortiran. Com la fera, la Fossa, que s’hi amaga, bèstia noble, bandera del bosc. Que custodia recelosa el poc tros de casa que li hem deixat per viure. Com és el llop al Pirineu, ell que regentava el sistema, és un capità ferit. Un rei traït.  Que per honor, per orgull no es deixa veure. No voldria mai que el veiéssim amb  cara de derrota. Per això no sabem mai quan apareixerà, cap on serà el proper pas que farà.

Doncs el bosc de Ranomafana s’hi assembla. Aquesta selva on no hi ha animals verinosos ni perillosos és esfereïdora i intensa. M’agrada dir intensa perquè pot suggerir moltes coses diverses però en tot cas moltes i  fortes.

I van passar uns dies més la camp SakaBe de pau, amistat i natura fins el dia de marxar. Dia abans del qual vaig dedicar a acomiadar-me de la cascada, del camaleó que vivia en una branca sobre la meva tenda, de la daubergia que m’havia acomodat l’esquena en tantes hores de cafè i llibreta, del martinet pescador amb qui compartíem riu per viure. Hi hem establert un acord cordial, no li hem pres cap peix i ell a canvi ens ha deixat agafar aigua cada dia.

Vaig recórrer per últim cop el sender fent la meva feina de col·lectar papallones. Però aquesta vegada vaig plegar aviat l’arma a la motxilla i de tornada, en comptes d’atrapar totes les papallones marrons amb ulls taronges que trobava, m’aturava, l’observava pacíficament fer el seu aleteig sense sentit pel sotabosc, la deixava que prengués el Sol ales obertes al mig del camí. Aquesta temporada les papallones estaran menys morenes per culpa meva. Ja em val. I li deia en papallonenc (que tants dies parlant només amb elles bé que l’he après), li deia, perdó papallona marrona per haver liquidat unes quantes (entre dents) unes moltes companyes teves. Pensa-ho així, papallona, si Darwin no s’equivocava més probablement hauré matat aquelles tontes, aturadetes que no van saber escapar de mi. Mira que no els hi vaig posar gaire difícil, que sóc més aviat patoseta en això de perseguir criatures que volen a través d’un sotabosc accidentat. Si tot va bé, papalloneta, ara tu i les teves filles sereu més ràpides i espavilades que els vostres pares ho van ser. A més no us he deixat sense mares, només sense pares, estic convençuda que les mares són imprescindibles per ensenyar els petits a volar.

No sé si les papallones de color volón-shokolà de Miaranony han fet els paus amb mi. Jo, en homenatge, me’n duc el seu nom en la meva persona, doncs és degut a elles que tots els malagasi del campament, i per extensió els habitants dels poblats, incapaços de pronunciar aquest nom tan llarg que em van posar al néixer, em van decidir rebatejar. Lólo (lúlu), papallona en malagasi és el meu nom.”

Pel camí de tornada, em vaig voler enganxar al ritme de les “pórters” dones, que és molt alt. Per no ser menys vaig voler portar la meva pròpia motxilla grossa a l’esquena i corria, però no em queixava rere aquelles jovenetes valentes de peus nus. Elles ja em coneixien, la lólo , com no; i em van acollir contentes entre el seu grup.(...)

El grup de 6 dones amb sacs blancs i una dona blanca amb motxilla fosca avança com una família de formigues des de la muntanya que encara té bosc. Després travessa molts i molts quilòmetres de terres que un dia van ser bosc i que ara són plantacions terriblement assoleiades, de tant en tant passa pel costat d’un poblat de fang i palla, ara creua un rierol i ara troba una ombra sota un arbre. I així, 20km més tard, temps incert, arriba a Kelilanina. Hi ha una carretera (quin espant!), cotxes amb rodes i fum. Hi ha una botiga (quin luxe!) on comprar galetes i una Fanta fresca perquè hi ha electricitat.

Em sento tan feliç en aquest punt! No perquè he arribat on he arribat sinó perquè he viscut i he sobreviscut.

Expedició al lloc on calen forces braços per abraçar un arbre

18/10

Sempre arribem allà on algú ens espera

Llibre dels itineraris

Han passat dues setmanes des que vaig aterrar a Ranomafana i em sembla que en fa anys. Han passat tantes coses pel meu cap aquests dies, tants canvis d’humor i d’estat en general...

En cert sentit ha estat dur. Arribar a un lloc somiat i trobar-se amb una realitat que no era l’esperada. Acceptar que havia errat va ser un primer pas savi, però després  necessitava l’energia per obrir un altre camí.  Això implicava sortir de l’amparament del Tuomas i quedar-me en free-lance en un lloc on tot estudiant pertany algú o algú altre. De fet sí, sobretot m’he sentit desemparada. Ningú s’havia d’encarregar de mi, ningú m’havia de donar feina o manar què fer; és clar que tampoc ningú em podia dir que no fes el que volia fer. M’he sentit lliure i sola. He tingut por de les meves pròpies decisions i m’he desanimat molt a l’adonar-me que les coses no es realitzen per art de màgia . Algun dia l’entusiasme em matarà per embalada.

Si ja era prou complicat estar anar d’Erasmus a HElsinki per tal de poder aterrar al cor de MAdgascar, que no en tinc prou en fer la feina que em donen, incomformista, que surto del lloc que m’han donat per buscar-me’n un jo on hi encaixi més. No sé per què tindré jo aquesta mania de complicar-me la vida....

I llavors necessito relaxar-me i amb tal propòsit estreno una novel·la....i tot em sembla més relatiu.

Si José Saramago comença el seu llibre amb tal frase que algú va escriure sobre els itineraris, i jo començo el seu llibre, i  jo ja sempre deia aquesta frase sense saber que començaria  el llibre de Saramago amb la frase que em recordaria a la meva, just quan jo no la recordés.

Si això passa és que tudo va a dar certo, que allà on vagi hi ha algú que m’espera.

Que de tant dubtar desfaig les idees.

SÍ, els projectes són quelcom abstracte que tenen un alt percentatge de mental.

Si un no hi creu, no existeixen.

SI se’n dubta massa, s’esmicolen.

I, per suposat, de cap projecte esmicolat en surt un fet.

Endavant doncs. Les decisions estan preses. Que tot està per fer i tot és possible encara.

Així que poso els peus a terra i decideixo marxar una setmana més tard. Fa una setmana passava això, el que significa que és demà. Que demà me’n vaig, per fi, a Miaranony. Me’n vaig, sortosament, amb les coses una mica (no gaire) més clares sobre el què faré sobre papallones allà. Sobretot gràcies a alguns mails a Berkeley i a Helsinki que m’han permès reunir una mica de bibliografia.

Me’n vaig, també sortosament, amb la Silvija i les seves dues voluntàries finlandeses que també passaran uns dies al campament. Això és molt bo perquè confio en elles.

Els sacs estan preparats plens de totes les nostres pertenències, i no més tard de les 8, uns quants porters les carregaran a  l’esquena. Del meu sac treu el cap el caçapapallones.

Deixo enrere, per unes setmanes, el bosc secundari de Talatakely.  És ple de bambú malgaix, que a diferència de l’asiàtic, creix en estratègia de guerrilla en comptes de en falange. Tot i ser bosc secundari , amb més arbustos que no arbres, és l’hàbitat de 12 espècies de lèmurs, la majoria de les quals roseguen el bambú per alimentar-se.

Sota la pluja a part de gotes cauen sangoneres, i jo m’estrenyo la caputxa del xubasquero a veure si així me n’escapuleixo. De tant en tant el frontal il·lumina dos pupiles molt brillants que són un mouse lemur que et mira, tafaner, des de la branca d’un arbust. Al terra trobo un plathilemint de 20 cms de llarg. Un cuc pla! Són uns bitxos senzillissims, la majoria paràsits (com les tènies) i alguns de vida lliure..però petits. És increïble, un plathilemint de 20 cms que es passeja pel mig del camí..!

Sobre una branca passeja un mil peus de 10 cms de longitud i un cm de diàmetre. És tan gran que em fascina poder observar les ones que fan les potes al alternar-se per caminar.

Si tot això passa a un bosc secundàri, no em puc ni imaginar què em trobaré al bosc primari. De moment, ja m’han advertit que més sangoneres segur que sí.

I desconecto per unes setmanes també de les revolucions a l’altre hemisferi. Que tingueu força i crideu per doble, que des d’aquí a mi no se’m sent. Des de Ranomafana hem llegit que a Wall Street estan d’acampada que fins i tot marca tendència... quina passada. De veritat que això no funciona, aquest món vull dir, que aquí baix la realitat està feta una merda. La situació, tant de la gent com de la natura és força desalentadora. I cada cop tinc més clar que el paper dels blancs no és venir a arreglar el món del sud que no ens pertany ni coneixem, sinó preocupar-nos de fer que les coses canviïn per allà dalt. Quan torni, prometo posar-m’hi amb més ganes i idees.

Fins aviat món habitat. Me’n vaig a veure el que s’ha de veure no abans de que jo mori, sinó abans de que allò mori. Les relíquies del que un dia ens va pertànyer i no vam saber cuidar. Espero encara ser a temps d’aprendre’n alguna cosa.

Allà on vagis, sempre hi ha algú que t’espera.

PAPALLONES AL TRÒPIC ( I A LA PANXA)

(Escric diaria i contínuament, i no puc permetre'm redactar resums pel Blog. Així que ho sento pels concisos, però això passa a ser una mena de diari online ( no per això menys emocionant). Qui no tingui temps, que s'ho imprimeixi i llegeixi al tren. Gràcies molt a tots els qui llegiu, perquè saber que hi sou em fa escriure)

L’estació biològica del Parc Nacional de Ranomafana se’m fa cada cop més familiar. M’hi he passat moltes hores entre trampeig i trampeig de lèmurs-ratolí. A estones xerro amb un o altre nova-yorkès, que contra prejudici em cauen més i més bé a mesura que els vaig coneixent més.

Passar algunes estones al laboratori analitzant les mostres de femtes del lèmurs que vam caçar fa tres dies, i és en aquests moments quan , mentre treballem, xerrem amb el Herman de mil coses i comparem la cultura malagasy amb la catalana. El Herman és al meu equip de recerca, ell sap moltíssim de lèmurs i del bosc. També ve amb nosaltres el Víctor, el guia que viu al poblat d’1km més avall i no parla ni anglès ni francès però m’ensenya els nombres en malgaix mentre parem les trampes pels bitxets.  Cada tarda, el Tuomas, el Víctor, el Herman i jo (l’equip dels lèmurs ratolí) sortim de l’estació calçats amb botes de goma i xubasquero, amb els cistells d’espart a l’esquena plens de trampes plegades i trossets de banana. Llavors ens dividim en dos equips, i cada un segueix un transecte al llarg del qual hi col·loquem les trampes. Més tard, a les 8 quan ja és fosc, tornem a recórrer el transsecte, agafem els lèmurs que hem caçat i els prenem tota mena de mesures i mostres.


 Aquí me hagut de buscar les castanyes jo soleta. Vaig arribar i el lloc és impressionant si explores una mica, si no no. A més vaig veure de seguida que la feina que havia de fer no era lo meu: cada dia posem trampes per als mouse lemurs i a la nit les recollim. Alternem dos transsectes, un al mateix càmping on dormo i l'altre a 1km de l'estació biològica. Els mouse lemurs son preciosos però és súper avorrit. I jo necessito aprendre contínuament. 

Em vaig deprimir molt pensant que m'havia esforçat tant per venir a Mada, pagat tants diners de la meva butxaca i que només aprendria això. 

Tenia forces hores lliures durant les quals parlava amb tothom que trobava per l'estació. Està ple de gent interessant, Hi ha uns quants investigadors que treballen sobretot amb lèmurs. La majoria són nova-yorkesos perquè la senyora que va fundar aquest parc nacional és una primatòloga d'una universitat de Nova York, també va construir aquesta estació biològica i és la directora. És per això que  hi ha aquest curs d’estudiants americans aquí. Patricia Wright, recorda't d'aquest nom que es farà famós (li estan a punt de donar un premi molt important en conservació). Ahir va venir a l'estació, acabada d'arribar dels EUA,amb uns quants convidats i tot van sr compliments, discursos, bones cares... vaig entendre que era una persona molt important i respectada, i realment és una dona que parla amb molt força i convenciment. Una personatge que ja descriuré amb més detall, però crec que d'aquí uns anys serà una sort haver-la pogut conèixer en persona.

Aviat vaig decidir que m'havia de buscar un pla alternatiu, convertir-me en l'ajudant d'algun altre investigador, simplement seguir les expedicions de tothom qui trobés per aquí o passar de tot i anar a viatjar por ahi.

Vaig tenir la sort de parlar amb el James, un biòleg-antropòleg americà que té el campament base muntat al mig del bosc primari més pristí dins el parc nacional, segons m'ha dit. Em va fer tal descripció del lloc on treballa que em vaig acabar de convèncer de moure el cul d'una vegada i explorar aquest lloc que sembla fantàstic. Em va parlar de daubergies enormes. Daubergia és el nom del rose-wood tree, que dins el tronc té una beta de fusta rosa i és molt buscat per exportar i fer mobles. Hi ha tot un negoci al voltant d'aquest arbre, i tot i que està protegit, en queda poquíssim. Em va dir que ningú havia explorat aquella àrea i que està en un estat natural singular perquè la densitat de poblats en aquella zona és baixíssima i no cremen tant el bosc com en altres zones. El James té allà 6 transsectes que censa bàsicament per lèmurs, però també per ocells i vegetació. Ha fitxat una alumna americana que hi anirà dues setmanes a mirar-hi amfibis (els estudiants americans han de fer tots un mini projecte de recerca personal com a corol·lari de l'estada a Madagascar). Li vaig suggerir que podríem mirar-hi invertebrats i es va entusiasmar de seguida.

He après a confiar molt en mi mateixa i tenir molt clar què vull, perquè això és la jungla, d'animals i plantes, però també de recerca científica. Una estudiant de biologia entusiasmada amb temps i disposició per fer qualsevol cosa per aquí (aquesta sóc jo) és un bé preuat aquí. Fa falta mà d'obra, ganes i idees. El James m'estava venent la moto perquè anés amb ell i jo ho detectava però si l'oferta és bona i jo en trec profit, cap problema en deixar-me convèncer. També la Silvija, quan li vaig dir que volia canviar d'activitat em va començar a suggerir coses que podria mirar als seus transfectes, i a dir-me que complementaria molt bé amb el que ella mostrejava. Però la Silvija és bona tia, molt franca i clara, m'agrada. Em va vendre una mica la seva moto també però sobretot em va aconsellar per mi. És la persona que em va fer posar els peus a terra fa uns mesos sobre la realitat que trobaria aquí, i tot i que en el seu moment la vaig trobar antipàtica i seca, la veritat és que sense la seva ajuda per baixar dels núvols m'hagués endut una hòstia considerable. Ahir em va donar alguna idea i em va dir el què era factible i el que en canvi, no ho seria. Així se'm va ocórrer mirar papallones. És clar, buscava què mirar d'aquest bosc, en què estava jo més interessada sense adonar-me que cada vespre em passava estona mirant les papallones nocturnes que corren per sota els fluorescents. Aquí les papallones nocturnes són impressionants, extraordinàries. Ara mateix tinc al costat una papallona nocturna més gran que la meva cara, és groga amb ulls marrons a les ales i té una mena de cues llarguíssimes que la fan la criatura més esvelta que he vist mai. Busca “comet moth” al Google i flipa. Jo al·lucino contínuament cada vespre. Després està l’altra papallona nocturna que té com unes cel·les transparents a les ales, són com finestres, ves a saber  per què li interessa tenir això.  Saps, em sembla que a vegades no veiem el que ens agrada perquè precisament estem més a prop d’això que d’altres coses i es torna quotidià per a nosaltres.  Un corre el risc de no apreciar les coses quotidianes i , justament perquè ens les hem fet quotidianes, té lògica que siguin les que ens agraden més. Per a papallones i persones.

Ja em tens entusiasmada amb la idea de mirar papallones als transsectes del James del mig del bosc primari tan pristí que mai ningú ha explorat abans. Sound good, isn’t it?

Intento tenir el cap fred i ser racional però, és important tenir projectes però ser pragmàtic per materialitzar-los. Parlo amb el Tuomas i li confesso que no treballaré amb ell gaires dies més. Ell m’entén, és molt bon tio, però li ha faltat la xispa, l’entusiasme per enganxar-me a treballar amb ell. El James, en canvi, és súper-entusiasta, d’aquestes persones amb qui parles i els projectes es multipliquen i tot sembla possible i súper-guai. En canvi, no me’n refio un pèl. He d’estar alerta del que dono i el què rebo, perquè em vol convèncer molt i això em fa mala pinta. No crec que em digui cap mentida, però endevino que pensa que li convé molt per a la seva investigació que hi hagi dades sobre invertebrats als seus transfectes i vol clinxar joves motivats perquè li facin la feina que ell no sap fer. Tothom mira pel seu interès aquí. Mentre estigui alerta sóc immune a que m’utilitzin. Ell s’aprofita de mi i jo m’aprofito d’ell. Se’n diu col·laborar. Està bé. Ell somriu cordialment a tothora i jo li responc. Sí, jo et faré el cens de lepidòpters al teu transsecte, però tu em montes el campament per estar un mes a un lloc increïble al mig de la selva, em cobreixes el menjar, els guies i els porters per arribar al lloc, em dibuixes l’àrea d’estudi.... Gràcies, sounds good to me.

Potser hi ha algun contra que encara he de descobrir però de moment sona immillorable.

El meu humor ha canviat radicalment, ara tinc un projecte. És el meu projecte i m’encanta! Tot està anant molt de pressa. Ahir vaig tenir la idea, estic llegint tanta informació com puc de les papallones de Madagascar, però amb prous feines hi ha material, ningú ha fet una guia ni un estudi unificador. Imagina que descobreixo una espècie nova....ningú ha mirat mai les papallones al lloc on jo les miraré. I molt millor que trobar una espècie nova: imagina’t que descobreixo una relació planta-papallona súper especial o qualsevol altra relació entre dos animals no descoberta abans. No et pensis, aquí aquestes coses són probables...al cap i a la fi és la terra promesa de la biologia. Tot és endèmic, únic, extraordinari. Tot està per fer i tot és possible encara ( com deia Marí i Pol). Ara el meu cap ha de treballar ràpid i posar en pràctica el que he après en 4 anys d’estudiar biologia. He de fer un disseny experimental fiable: si he de fer tantes rèpliques de tal transsecte perquè l’experiment tingui potència, necessito repetir tants cops el mostreig; això dividit pel nombre de dies de què disposo, tenint en compte totes les variables ambientals que he de considerar, em permetrà analitzar un total de 4 transsectes.  He d’escollir-los per tal que la variació entre ells sigui clara i analitzable.  Per al mostreig, pensava fabricar-me un caça-papallones amb una mosquitera i un pal de bambú, però afortunadament n’he trobat un de vell a l’estació i sembla que no caldrà fer taller de manualitats (de moment). Potser cal que en fabriqui un de recanvi, allà a la selva no hi haurà res de res. Fabricaré sobres de paper per posar-hi papallones, no és que me les vulgui emportar a casa, però serà necessari per portar-les al campament, fotografiar-les, dibuixar-les i algunes, sí, exportar-les a Europa per identificar-les en algun museu. 

Entre dimecres i divendres marxarà l’expedició. Serem 10 entre malagasis , jo i el James, i més tard vindran a passar dues setmanes uns 5 estudiants americans molt interessats (o convençuts) a mostrejar coses diverses en aquella àrea. Caminarem més de 6 hores entre terreny sobretot cremat, sec i assoleiat fins a la perifèria de l’àrea on anem. És més fàcil vorejar el parc i després entrar en línia recta que travessar-lo per dins ja que per caminar per la selva fa falta primer traçar-hi els camins.

Escric per creure’m que em sembla que he aconseguit el que volia i que mai hagués imaginat que arribaria a aconseguir. Tudo va a dar certo. No puc parar de repetir-m’ho. Quant em va ensenyar Brasil! Un nom al Google, les ganes, moltes hores de mails aquí i allà i mal de caps mil, sentir-me perduda, desorientada i haver de creure molt en el meu projecte per seguir insistint. Ser insistent és la cosa més útil que m’ha ensenyat la meva mare a la vida. Tants cops com em va repetir de petita la frase : “ el No ja el tens”,tants cops me la repeteixo ara per lluitar i aconseguir el que em proposo. Em surt de dintre i ni me n’adono, però finalment sempre em funciona. Últimament m’he arribat a sorprendre molt, fins i tot a fer por a mi mateixa, de veure com tot es va configurant tal com ho havia somiat (que no previst ni planejat). A més de la perseverança és molt necessari tenir sempre present que “tudo va a dar certo”, i ser capaç de, mentre miro al futur, apreciar molt el present.  Mentre em duri, m’agrada la fórmula.

Però si, may sound crazy però sembla ser que me’n vaig un mes al mig del bosc, en un campament sense electricitat ni res,  ecosistema de selva humida tropical de l’Illa singular de Madagascar. I el millor de tot, me’n vaig amb el meu propi projecte a la butxaca, sense ningú que em mani, amb el meu propi disseny i les meves decisions. James, que necessitaré unes pinces, epenforfs amb etanol, i entén, que clar, pagar l’acompanyant local jo mateixa no és del tot bona idea, doncs jo em cobreixo totes les meves despeses,ningú em pagarà per aquesta investigació... i ell em diu que no problem, he got a new grant recently, he can cover a guide to me. We will manage somehow. Ell lloc es diu Miaranony, si m’hi perdo, veniu-m’hi a buscar, es troba a la regió nord-est del Parc Nacional de Ranomafana, a la província de Fianarantsoa, de l’est de l’illa de Madagascar.

ANTANANARIVO

Madagascar capital Antananarivo. Terra de lèmurs i baobabs. Welcome back to the tropics.

Sí, per fi torno a estar entre carrers plens de vida i de colors.

Hi ha mil paradetes per tot arreu de tota mena de coses que es puguin vendre. Plàstics amb verdures, sabates amb adaptadors de telèfons, empanades de carn amb escombres...Bon jour madame- bon jour,bon jour.

Em sento com peix a l'aigua entre el caos d'aquestes latituds, m'hi sé moure i m'hi adapto ràpid. M'agrada el relativisme que s'estila per aquí. Per exemple, ahir a la nit just arribar a l'aeroport es forma una cua desordenada de centenars de persones per passar davant de només dos policies que et posen un sello. Quan li pregunto al poli si la visa l'hem de pagar abans o després del control de poli, em contesta: després, naturellement, la frontiere c'est ici,  és que no veus que no pots passar la frontera? I em senyala al terra una línia de rajoles més fosca que just acabava de trepitjar. Excusez moi monsieur, faig un pas enrere i torno a ser fora del país. Una munió de passatgers (sobretot turistes) s'aglomera per passar pels polis, ells els agafen els passaports i deu minuts més tard criden en veu alta nom per nom dels passatgers perquè recullin el passaport amb la visa posada. Subasta de passaports europeus, i els turistes que pateixen. És tot un desastre, la terra sense llei...per altra banda tot és flexible i humà...tot es negocia... la llei encara és a prop de les persones.

Em sembla que la meva cara al passejar pels carrers de la capital de Madagascar és la mateixa  que fa un nen a Disneyland Paris. En canvi, a Antananarivo no hi ha atraccions fantàstiques. Per descriure el que em fascina hauria de descriure xiringuitos destartalats, carrers bruts i contaminats, gent mal vestida, fruita madura... Dit així deu costar d'entendre.
El cas és que a Antananarivo no fan falta atraccions fantàstiques, perquè passen tantes coses alhora en cada cantonada: la gent que parla, riu, negocia, ven, compra, camina, plora..  que la vida mateixa és una atracció fantàstica.  El fluxe d'energia és més ràpid als tròpics, la realitat canvia, es fa i es desfà en qüestió de segons. Per això no hi ha estabilitat possible, equilibri lluny de l'equilibri, i espontanietat a cada instant. L'estabilitat no és possible precisament perquè aquí tot és possible.
I jo que m'ho miro amb 6 sentits intentant estar a l'alçada de tant de moviment.
Vull explorar-ho tot, provar-ho tot i parlar amb tothom.

La natura al Nord

Espero a l'aeroport d’Estònia abans de tornar a Barcelona, a casa. A casa? Tornar?

O anar? Quan un passa més temps viatjant que estable en un lloc perd el nord i l'origen. L'anada i el retorn es confonen, perquè estic en un estat permanent de desplaçament. M'agrada més pensar que tot són anades.

Malgrat tot, no deixo de sentir-me a casa, tot el contrari, sento que eixamplo la casa; i aprenc a tenir casa allà on passo i em quedo. És molt gran tenir el món com a casa!

Nuuksio. (Foto de David Navarro, merci! :) 

Finlàndia al Setembre.   La Taigà de colors de tardor. Caminàvem 20 estudiants de biologia i ambientals per passarel·les de fusta, en fila india, compte de relliscar amb un peu perquè caus a la torbera, i els esfagnes mengen persones. Em quedava la última de la fila per poder sentir més fort els colors i el silenci d'aquella sabana humida. Mires, aapamires, raised bogs...torberes en català. Immenses esplanades cobertes d'una molsa especial que es diu Sphagnum sp., a sota no hi ha terra, sinó desenes de metres de  matèria orgànica morta sense descomposar-se perquè no hi ha ni tan sols oxigen a  l'aigua perquè hi puguin viure els descomposadors. A cops s'hi han arribat a trobar mamuts a les torberes.

De torberes n'hi ha de molts tipus diferents que se suposa que us sóc capaç d'explicar després del curs que he fet aquests dies.  De totes maneres, només alguns cops hi ha arbres ( Picea abies, o Pinus sylvestris), sovint hi ha arbusts Ericàcies, però sobretot hi ha vàries espècies d'esfagnes i entremig, mates de cranberries. Per caminar-hi s'ha de portar botes d'aigua, posar els peus només allà on hi ha Carex sp. i  procurar no parar-se més de pocs segons en un lloc. És fàcil equivocar-se i llavors se t'enfonsa la cama fins a la cintura i quan la treus ja no tens bota i estàs tot  xop. Se n'han vist d'aquestes entre els estudiants de biologia que ens posàvem a prova caminant per la torbera.

Enmig del silenci miro ben lluny però no tinc la sort de veure un Moose ni un Raindeer ni un Bear. Too bad.

I dels mires al Old-growth -forest. Selva de taigà folrada de molses i líquens per tot. Amunt hi ha Picea, pins centenaris, bedoll, Alnus incana, trèmol..A sota hi ha diverses espècies de Vaccinum (entre elles els "arandanos" però també unes altres 4 menes de fruits silvestres diferents). Hi ha MOLTS bolets, i molts són menjables. N'hi ha tants que per força els trepitges i no ve d'aquí. No obstant, el més característic del bosc de la Taigà són els troncs morts que hi ha al terra. Com que en aquest clima la descomposició és tan lenta, la fusta roman al sòl desenes d'anys i entre ella s'hi alberga una biodiversitat escandalosa, només comparable a la de la selva tropical. Aquí la natura més impressionant és a nivell de terra i a mida de lupa.

M'ha agradat menjar tantes fruites del bosc com volia (V. myrtilloides, V. vitis-idaeus, V. oligocheum?), provar l'herba salada (Oxalis sp.) i aprendre que mai he de menjar les berries de la Daphne sp. perquè maten. Saber aquell bolet fosc del qual se'n treu tint blau i aprendre que els Kello trees, o arbres morts en peu, són un lloc ple de vida.

Però sens dubte el que més m'ha agradat de la Taigà és el següent: Compartir una sauna de fusta centenària amb unes quantes dones més, relaxar-se molt, suar fins que et crema la sang i sortir despullades fins a la vora del llac. Tirar-me a l'aigua glaçada del llac a la nit, entre les estrelles del cel que s'hi reflexa, nedar i sortir. I stop. Seure a la passarel·la de fusta. Sentir, a poc, a poc, que la sang torna a les extremitats i torno a entrar en calor, mentre en superfície la pluja em refreda la pell...i en breus ja tinc fred i torno corrents a la sauna.





I abans de marxar del Bàltic passo per Tallin. Hi anem amb vaixell jo i la resta de la colla que he fet a Helsinki. M’acompanyen per acomiadar-me i això m’ha fet sentir molt apreciada. Cap de setmana de festa i caminades en aquesta ciutat que sembla de conte medieval. Sobretot estem junts i riem a cada estona. I res, se’n van. Se’n tornen ells cap a Helsinki.

La vida del nòmada és molt efímera i tot, per sort o desgracia, es viu i s’acaba. Sempre toca marxar i acomiadar-se, tant com toca arribar i descobrir-se. En aquestes circumstàncies, si fos el meu propi pare (o potser algun dia de mare a ma filla), em diria: cuida’t molt i preocupa’t sempre, allà on siguis, de rebre molt amor i repartir-ne més.

Això em sembla que és molt important.

Raised Bog (Torbera)- Torronsuo N.P. (Foto de Rubén Hernández)

Finlàndia. L'Anàlisi.

Venia per anar a classe, llegir, esciure molt i amb poca voluntat integradora...però bé, el meu esperit social m'està arrossegant a una estampida de persones noves, activitats, festes.. que m'estan desviant del meu propòsit tan assenyat. ha ha.. i evidentment jo no hi poso cap mena de pega!
Cada dia hi ha festa: opening party dels de biologia, opening party dels erasmus, opening party de cada setmana...en fin..una no pot estar tranquil·la. És molt molt dura la vida erasmus...!
A més, que si birdwatching aquí, que si partit de bàsquet allà, que si fireworks, etc, etc, etc
No sé si puc ni cal fer gaire crònica de les festes i trobades erasmus...( És pa' ver-lo!)

També he trobat racons tranquil-inspiradors: prop de casa, a la illa on visc, hi ha bosc rere els carrers amb cases. Un bosc diferent al nostre, amb una comunitat vegetal tan diferent, que no em veig amb cor de descriure'n les espècies. El terra és flonjo perquè hi ha un gros coixí de matèria orgànica, que aquí en zona boreal es descomposa més lentament. Pel mateix motiu, hi ha forces arbres morts que jauen al sotabosc, tot coberts de líquens i fa que tot tingui un aire mísic, màgic o un tant misteriós.

I entre el bosc i el mar, que és gris, hi ha una plataforma rocosa i llisa que recorre tota la costa. I a sobre, un banc. Allà solitari que mira el mar, i jo que m'assec i li faig companyia. A la meva dreta una caseta de fusta treu fum pel cap, i dones nues en surten i es tiren , sense pensar-s'ho, al mar. De la sauna, al mar. Parlo amb elles i m'exliquen ,però hauré d'esperar un altre dia perquè em convidin a detoxificar-me amb elles.

Entre aquestes roques conec la Marianne, que no m'ho diu però a mi em sembla que és húngara, i sí que em diu que els seus amics toquen l'acordeó i que en té a tot món. Ella sí que viu en el seu món, sempre allà,dalt de la roca i menjant una pila de pomes. Li encanta regalar-me pomes i jo a canvi li regalo xocolata i això li encanta més. Una personatge molt entranyable, com tants que tinc tendència a trobar-me por ahi.




Aquí a Helsinki la gent beu molt. Em sembla que s'ha de veure-ho per creure-ho. A partir del vespre de qualsevol dia, si passeges pel voltant de Rauttaatientori trobes molts, tots, els joves entre 16 i 35 anys molt MOLT borratxos, caminant sols i fent esses...entrant al McDonalds a comprar (si estan en condicions) però ningú s'estranya. No exagero el que descric, i vist el panorama des de fora és un tant pintoresc i trist; i explica el que tan sovint sentim que per aquí dalt es suiciden molt. Entre els altres Eramus els hi diem Walking Deads.
A part d'això, he observat vàries coses: que hi ha notablement molts més homes que Espanya que porten un cotxet o un nadó a coll. Que els pares i mares són en promig molt joves, potser voltant els 24 anys i ho atribueixo a les ajudes que els dona el govern i que els permet tenir feina, casa , fills... vaja...el que avui en dia no tenim dret a tenir els joves d'Espanya. Que la universitat funciona de puta mare. Que l'atenció mèdica és extremadament eficient. Que han de separar els residus en 6 categories diferents per reciclar. Que els busos urbans van obviously ON TIME. I que si tu no ets exactly on time a qualsevol cita, per informal que sigui, ja tens el colega decepcionat. No vegis com em costa adaptar-me a la puntualitat finlandesa... crec que ja estic al límit de la espanyola...imagina. De veritat que aquí la cosa de ser puntual és un tema serio. Que no puc deduir CAP paraula del finlandès perquè no té absolutament res a veure amb res que hagués sentit abans. Imagina un japonès parlant euskera i que crec que et fas una bona idea del cas.
Que no fa fred, però l'aire és molt fresc i el Sol crema molt més que a Catalunya. És com un clima d'alta muntanya a nivell del mar...

I que podria estar tot el dia analitzant i escrivint aquestes persones i coses del país del fred assoleiat però tinc son i mañana más. I more news soon. See you soon.

Finlàndia. Primeres impressions.

Quan surto de l'apartament a Lautasaari el primer dia al matí em sorprèn una olor a hivern que feia mesos que no sentia. La temperatura és molt agradable i l'aire és fresquíssim.
Tot és molt espaiós: els carrers, els jardins entre els edificis d'apartaments, els parcs, el cel, el paisatge perque és infinit. Alhora tot és molt petit perquè com que no hi ha alçades l'horitzó és més aprop, la ciutat en si és petita, els edificis són baixos, el centre són quatre carrers..
The finns, els finlandesos... cara rodona, nas bufó i  lleugerament arremangat, pòmuls prominents, cabells molt rossos i ulls encara més clars. Entre totes les mirades, les de la gent gran finlandesa expressen una calma exepcional, com si portessin l'aigua de tants llacs rere la retina.
Són ben extranys: tímids, freds, asocials fins i tot diria.. però agradables i educats si hi parles. Diplomàtics? No ho sé, em passo l'estona dubtant si aquest riure fàcil, infantil i sonor que se'ls escapa de seguida que els parlo és la seva forma d'escapar de la timidesa, és que de seguida que s'obren són persones molt alegres o potser és que no me n'adono i el meu parlar mediterrani els fa morir de riure.... Ells també són molt graciosos.
El més desconcertant és que tant sovint esclaten a riure com canvien ràpidament a una cara sèria de mort que em fa pensar que l'he cagada. La veritat encara no sé quan en aquest país s'ha d'estar sèria.

Visc amb la Minna, que és finlandesa i volta els trenta anys; i amb el seu gat, l'Ohni que té nom d'alegria en finès però apenes ha sortit a veure'm un parell de cops des que vaig arribar a casa! L'apartament és molt bonic i acollidor, ple de disseny finlandès i la Minna m'ha deixat la seva habitació perquè hi dormi aquests dies mentre ella dorm al sofà.  Des de Lautasaari , a illa on visc, agafo un autobús fins al centre i allà un altre fins al campus, on trobo tot d'erasmus mig eufòrics mig deconcertats. Malgrat tot és divertit: els alemanys són oberts, divertits i parlen fort; les austríaques són discretes, tranquiles i molt agradables; el francès és molt... com nosaltres; de l'espanyol és el primer dia i ja diuen que sempre arriba tard, sens dubte és el més desorientat de tots; les italianes són espavilades i no tenen vergonya. Els nepalís són molt tranquils, somriuen i parlen molt fluixet i molt a la vora, l'indi diu que sí amb el cap i tothom es pensa que diu que no; i els finlandesos no paren de fer bromes com molt superficials, allò que veus que per dintre no riuen. Ai, no sé, aquesta gent té un humor molt diferent del nostre!
Tots ells estan al·lucinats de que me'n vagi a l'Àfrica en comptes de quedar.me a Finlàndia i un rere l'altre m'han preguntat què hi vaig a fer.

Tarda llarga de kahvi en kahvi amb uns i altres finlandesos i ara, mentre tots els erasmus ballen contents a la Welcome party for exchange students, l'Amaranta no s'aixeca del sofà. Potser que em posi les piles i me'n vagi a la festa.. no sigui que aquesta pau nòrdica em faci estar massa antisocial.