Viatjar en la vida o viure viatjant? El viatge de viure.

Moviment, canvi, evolució, dinamisme.... Aprenentatge. Viatjar com a eina i metàfora de tot això.
Escriure-ho tot per entendre-ho i recordar-ho. Per fer-ho d'alguna manera, real i personal.
LLetres sobre sensacions i viatges... sobre la vida mateixa, que al cap i a la fi, no és res més que un viatge.

dilluns, 26 de setembre del 2011

La natura al Nord



Espero a l'aeroport d’Estònia abans de tornar a Barcelona, a casa. A casa? Tornar?
O anar? Quan un passa més temps viatjant que estable en un lloc perd el nord i l'origen. L'anada i el retorn es confonen, perquè estic en un estat permanent de desplaçament. M'agrada més pensar que tot són anades.
Malgrat tot, no deixo de sentir-me a casa, tot el contrari, sento que eixamplo la casa; i aprenc a tenir casa allà on passo i em quedo. És molt gran tenir el món com a casa!

Nuuksio. (Foto de David Navarro, merci! :) 
Finlàndia al Setembre.   La Taigà de colors de tardor. Caminàvem 20 estudiants de biologia i ambientals per passarel·les de fusta, en fila india, compte de relliscar amb un peu perquè caus a la torbera, i els esfagnes mengen persones. Em quedava la última de la fila per poder sentir més fort els colors i el silenci d'aquella sabana humida. Mires, aapamires, raised bogs...torberes en català. Immenses esplanades cobertes d'una molsa especial que es diu Sphagnum sp., a sota no hi ha terra, sinó desenes de metres de  matèria orgànica morta sense descomposar-se perquè no hi ha ni tan sols oxigen a  l'aigua perquè hi puguin viure els descomposadors. A cops s'hi han arribat a trobar mamuts a les torberes.
De torberes n'hi ha de molts tipus diferents que se suposa que us sóc capaç d'explicar després del curs que he fet aquests dies.  De totes maneres, només alguns cops hi ha arbres ( Picea abies, o Pinus sylvestris), sovint hi ha arbusts Ericàcies, però sobretot hi ha vàries espècies d'esfagnes i entremig, mates de cranberries. Per caminar-hi s'ha de portar botes d'aigua, posar els peus només allà on hi ha Carex sp. i  procurar no parar-se més de pocs segons en un lloc. És fàcil equivocar-se i llavors se t'enfonsa la cama fins a la cintura i quan la treus ja no tens bota i estàs tot  xop. Se n'han vist d'aquestes entre els estudiants de biologia que ens posàvem a prova caminant per la torbera.
Enmig del silenci miro ben lluny però no tinc la sort de veure un Moose ni un Raindeer ni un Bear. Too bad.
I dels mires al Old-growth -forest. Selva de taigà folrada de molses i líquens per tot. Amunt hi ha Picea, pins centenaris, bedoll, Alnus incana, trèmol..A sota hi ha diverses espècies de Vaccinum (entre elles els "arandanos" però també unes altres 4 menes de fruits silvestres diferents). Hi ha MOLTS bolets, i molts són menjables. N'hi ha tants que per força els trepitges i no ve d'aquí. No obstant, el més característic del bosc de la Taigà són els troncs morts que hi ha al terra. Com que en aquest clima la descomposició és tan lenta, la fusta roman al sòl desenes d'anys i entre ella s'hi alberga una biodiversitat escandalosa, només comparable a la de la selva tropical. Aquí la natura més impressionant és a nivell de terra i a mida de lupa.

M'ha agradat menjar tantes fruites del bosc com volia (V. myrtilloides, V. vitis-idaeus, V. oligocheum?), provar l'herba salada (Oxalis sp.) i aprendre que mai he de menjar les berries de la Daphne sp. perquè maten. Saber aquell bolet fosc del qual se'n treu tint blau i aprendre que els Kello trees, o arbres morts en peu, són un lloc ple de vida.


Però sens dubte el que més m'ha agradat de la Taigà és el següent: Compartir una sauna de fusta centenària amb unes quantes dones més, relaxar-se molt, suar fins que et crema la sang i sortir despullades fins a la vora del llac. Tirar-me a l'aigua glaçada del llac a la nit, entre les estrelles del cel que s'hi reflexa, nedar i sortir. I stop. Seure a la passarel·la de fusta. Sentir, a poc, a poc, que la sang torna a les extremitats i torno a entrar en calor, mentre en superfície la pluja em refreda la pell...i en breus ja tinc fred i torno corrents a la sauna.





I abans de marxar del Bàltic passo per Tallin. Hi anem amb vaixell jo i la resta de la colla que he fet a Helsinki. M’acompanyen per acomiadar-me i això m’ha fet sentir molt apreciada. Cap de setmana de festa i caminades en aquesta ciutat que sembla de conte medieval. Sobretot estem junts i riem a cada estona. I res, se’n van. Se’n tornen ells cap a Helsinki.
La vida del nòmada és molt efímera i tot, per sort o desgracia, es viu i s’acaba. Sempre toca marxar i acomiadar-se, tant com toca arribar i descobrir-se. En aquestes circumstàncies, si fos el meu propi pare (o potser algun dia de mare a ma filla), em diria: cuida’t molt i preocupa’t sempre, allà on siguis, de rebre molt amor i repartir-ne més.
Això em sembla que és molt important.


Raised Bog (Torbera)- Torronsuo N.P. (Foto de Rubén Hernández)


divendres, 9 de setembre del 2011

Finlàndia. L'Anàlisi.

Venia per anar a classe, llegir, esciure molt i amb poca voluntat integradora...però bé, el meu esperit social m'està arrossegant a una estampida de persones noves, activitats, festes.. que m'estan desviant del meu propòsit tan assenyat. ha ha.. i evidentment jo no hi poso cap mena de pega!
Cada dia hi ha festa: opening party dels de biologia, opening party dels erasmus, opening party de cada setmana...en fin..una no pot estar tranquil·la. És molt molt dura la vida erasmus...!
A més, que si birdwatching aquí, que si partit de bàsquet allà, que si fireworks, etc, etc, etc
No sé si puc ni cal fer gaire crònica de les festes i trobades erasmus...( És pa' ver-lo!)

També he trobat racons tranquil-inspiradors: prop de casa, a la illa on visc, hi ha bosc rere els carrers amb cases. Un bosc diferent al nostre, amb una comunitat vegetal tan diferent, que no em veig amb cor de descriure'n les espècies. El terra és flonjo perquè hi ha un gros coixí de matèria orgànica, que aquí en zona boreal es descomposa més lentament. Pel mateix motiu, hi ha forces arbres morts que jauen al sotabosc, tot coberts de líquens i fa que tot tingui un aire mísic, màgic o un tant misteriós.
I entre el bosc i el mar, que és gris, hi ha una plataforma rocosa i llisa que recorre tota la costa. I a sobre, un banc. Allà solitari que mira el mar, i jo que m'assec i li faig companyia. A la meva dreta una caseta de fusta treu fum pel cap, i dones nues en surten i es tiren , sense pensar-s'ho, al mar. De la sauna, al mar. Parlo amb elles i m'exliquen ,però hauré d'esperar un altre dia perquè em convidin a detoxificar-me amb elles.
Entre aquestes roques conec la Marianne, que no m'ho diu però a mi em sembla que és húngara, i sí que em diu que els seus amics toquen l'acordeó i que en té a tot món. Ella sí que viu en el seu món, sempre allà,dalt de la roca i menjant una pila de pomes. Li encanta regalar-me pomes i jo a canvi li regalo xocolata i això li encanta més. Una personatge molt entranyable, com tants que tinc tendència a trobar-me por ahi.




Aquí a Helsinki la gent beu molt. Em sembla que s'ha de veure-ho per creure-ho. A partir del vespre de qualsevol dia, si passeges pel voltant de Rauttaatientori trobes molts, tots, els joves entre 16 i 35 anys molt MOLT borratxos, caminant sols i fent esses...entrant al McDonalds a comprar (si estan en condicions) però ningú s'estranya. No exagero el que descric, i vist el panorama des de fora és un tant pintoresc i trist; i explica el que tan sovint sentim que per aquí dalt es suiciden molt. Entre els altres Eramus els hi diem Walking Deads.
A part d'això, he observat vàries coses: que hi ha notablement molts més homes que Espanya que porten un cotxet o un nadó a coll. Que els pares i mares són en promig molt joves, potser voltant els 24 anys i ho atribueixo a les ajudes que els dona el govern i que els permet tenir feina, casa , fills... vaja...el que avui en dia no tenim dret a tenir els joves d'Espanya. Que la universitat funciona de puta mare. Que l'atenció mèdica és extremadament eficient. Que han de separar els residus en 6 categories diferents per reciclar. Que els busos urbans van obviously ON TIME. I que si tu no ets exactly on time a qualsevol cita, per informal que sigui, ja tens el colega decepcionat. No vegis com em costa adaptar-me a la puntualitat finlandesa... crec que ja estic al límit de la espanyola...imagina. De veritat que aquí la cosa de ser puntual és un tema serio. Que no puc deduir CAP paraula del finlandès perquè no té absolutament res a veure amb res que hagués sentit abans. Imagina un japonès parlant euskera i que crec que et fas una bona idea del cas.
Que no fa fred, però l'aire és molt fresc i el Sol crema molt més que a Catalunya. És com un clima d'alta muntanya a nivell del mar...


I que podria estar tot el dia analitzant i escrivint aquestes persones i coses del país del fred assoleiat però tinc son i mañana más. I more news soon. See you soon.

divendres, 2 de setembre del 2011

Finlàndia. Primeres impressions.

Quan surto de l'apartament a Lautasaari el primer dia al matí em sorprèn una olor a hivern que feia mesos que no sentia. La temperatura és molt agradable i l'aire és fresquíssim.
Tot és molt espaiós: els carrers, els jardins entre els edificis d'apartaments, els parcs, el cel, el paisatge perque és infinit. Alhora tot és molt petit perquè com que no hi ha alçades l'horitzó és més aprop, la ciutat en si és petita, els edificis són baixos, el centre són quatre carrers..
The finns, els finlandesos... cara rodona, nas bufó i  lleugerament arremangat, pòmuls prominents, cabells molt rossos i ulls encara més clars. Entre totes les mirades, les de la gent gran finlandesa expressen una calma exepcional, com si portessin l'aigua de tants llacs rere la retina.
Són ben extranys: tímids, freds, asocials fins i tot diria.. però agradables i educats si hi parles. Diplomàtics? No ho sé, em passo l'estona dubtant si aquest riure fàcil, infantil i sonor que se'ls escapa de seguida que els parlo és la seva forma d'escapar de la timidesa, és que de seguida que s'obren són persones molt alegres o potser és que no me n'adono i el meu parlar mediterrani els fa morir de riure.... Ells també són molt graciosos.
El més desconcertant és que tant sovint esclaten a riure com canvien ràpidament a una cara sèria de mort que em fa pensar que l'he cagada. La veritat encara no sé quan en aquest país s'ha d'estar sèria.

Visc amb la Minna, que és finlandesa i volta els trenta anys; i amb el seu gat, l'Ohni que té nom d'alegria en finès però apenes ha sortit a veure'm un parell de cops des que vaig arribar a casa! L'apartament és molt bonic i acollidor, ple de disseny finlandès i la Minna m'ha deixat la seva habitació perquè hi dormi aquests dies mentre ella dorm al sofà.  Des de Lautasaari , a illa on visc, agafo un autobús fins al centre i allà un altre fins al campus, on trobo tot d'erasmus mig eufòrics mig deconcertats. Malgrat tot és divertit: els alemanys són oberts, divertits i parlen fort; les austríaques són discretes, tranquiles i molt agradables; el francès és molt... com nosaltres; de l'espanyol és el primer dia i ja diuen que sempre arriba tard, sens dubte és el més desorientat de tots; les italianes són espavilades i no tenen vergonya. Els nepalís són molt tranquils, somriuen i parlen molt fluixet i molt a la vora, l'indi diu que sí amb el cap i tothom es pensa que diu que no; i els finlandesos no paren de fer bromes com molt superficials, allò que veus que per dintre no riuen. Ai, no sé, aquesta gent té un humor molt diferent del nostre!
Tots ells estan al·lucinats de que me'n vagi a l'Àfrica en comptes de quedar.me a Finlàndia i un rere l'altre m'han preguntat què hi vaig a fer.

Tarda llarga de kahvi en kahvi amb uns i altres finlandesos i ara, mentre tots els erasmus ballen contents a la Welcome party for exchange students, l'Amaranta no s'aixeca del sofà. Potser que em posi les piles i me'n vagi a la festa.. no sigui que aquesta pau nòrdica em faci estar massa antisocial.