Estaven assegudes a la sorra de la platja quan les vam conèixer. Elles, com nosaltres, esperaven una barca per creuar a l'illa de Sakatia. Sakatia, nom de la qual vol dir "barrera de l'amor" en malagasy, és un illot adjacent a l'illa de Nosy Be: illa propera a la gran illa de Madagascar. És un desembre tropical.
La Rasia, l'Odenissa, jo i i l'Aurora, la meva amiga finlandesa, jugàvem al 3 en ratlla amb petxines sobre l'arena i esperàvem a ritme africà. , mentre xerràvem en el francès precari d'unes i les altres i compartíem una mica dels mons respectius. Aviat van convidar-nos a anar al seu poblat a Sakatia, on podríem plantar la tenda.
La Rasia i l'Odenissa estaven orgulloses de tenir-nos com a convidades. S'interrumpien l'una i l'altra per ensenyar-nos la riquesa d'aquell lloc: d'un arbre agafaven mangos, de l'altre bananes, llavors una corria i tornava amb una pinya acabada de tallar, dàtils, cocos... La fragància dolça i estiuenca de la flor de l'Ylang-ylang ho envoltava tot, donant a l'aire una cadència plaentera.La tenda la vam posar a primera línia de mar, apartament amb vistes, en el l'espai que quedava entre quatre palmeres que ens podrien haver matat d'un cop de coco al cap.
La seva tieta ens va cuinar un peix lloro que encara lluia més de 5 colors, acabat de pescar, el va acompanyar amb arròs al coco i ens va fer morir-nos de plaer degustatiu. Després ja era nit, i les nostres amigues estaven impacients per anar al cabaret dels dissabtes, on, ja ho veuríem, hi havia bona música i molts vazaha. No enteniem gaire què volien dir amb un cabaret enmig d'quell poblat de cases de fusta on mai hi havia hagut electricitat, però hi aniríem si no volíem causar-los la decepció més gran de la seva vida.
Es sentia la música moderna des de la vora de la mar, uns quants centenars de metres lluny del recinte de lones quadrangular que feia de discoteca. Vam pagar per entrar, nosaltres i elles. Tothom. Així mateix, tothom a dins ballava: dones de totes les edats, homes, nenes i nens. Era un ambient alegre i local, un tant estrambòtic el fet que hi hagués la Shakira sortint d'uns altaveus en aquell racó de món, però agradable al cap i a la fi.
Fins al cap d'unes hores, quan senyors blancs van començar a envaïr el local. Envaïr perquè la seva presència va transformar l'escena nocturna. Primer un, després un grup de 3, després un de 5 i així fins a més de 15 homes europeus i cap dona, entraven, es miraven altius el panorama, i amb una cervesa a la mà, pit enfora mode gall de festeig repassaven totes les femelles de la festa...somreien entre dents. Entre ells sentia parlar sobretot francès i espanyol. En general les dones se'ls acostaven i els ballaven molt sens(x)ualment, d'una forma força convencional a la dansa africana, però que des del punt de vista europeu té un significat provocatiu.
Tots, quan entraven i localitzaven a dues noies blanques en aquell seu festí secret feien cares d'espantats. En un moment donat vaig treure la meva càmera, amb la determinació de mostrar al món el que feien alguns europeus a l'Àfrica. De seguida, però, un home de cabells blancs ben pentinats se'm va acostar decidit a preguntar-me que què feia allà. Vaig aixecar les celles i vaig contestar-li: el mateix que tu, suposo: ballar. Però ell va insistir: no, no, però que què hi fas a Madagascar. Vaig captar en aquell moment que patia que fos periodista i vaig anar escapulint-me de les seves preguntes perquè no sabés que no ho era. Volia que estigués sota tensió almenys una estona més. Fins que em vaig delatar i li vaig dir que era biòloga i tot content, cara ara destensada, va explicar-me que ell era cirurgià en un hospital a París i que el seu fill, que també era a la festa, feia la tesi en biologia molecular també a París.
I jo, indignada encara més al saber que eren gent "educada". Pocavergonyes. Pensava ja en la columna que faria al "Le Monde" explicant com homes molt cults i ben situats, eren tan miserables que se n'anaven a poblats indígenes malagasis a buscar a dones i nenes, i pagal-s'hi el sou d'un any per passar una nit amb elles.
Mentrestant, els homes, els pares, s'havien apartat de la pista de ball, ara presa per unes danses injustes, desiguals...i s'ho miraven de reüll des del marge, pensant, per aguantar-ho, en els quartos llaminers que els arribarien l'endemà a casa.
De les nostres amigues, la Rasia s'havia apagat amb la vinguda dels "clients" (com així els anomenaven) i seia al banc sense voler ballar. L'Odenissa, en canvi, imitava la seva mare, tieta i altres, movent-se exageradament davant dels homes que encara no en tenien cap agafada.
Vaig seure amb la Rasia, li vaig passar un braç per les espatlles mentre li preguntava si ja havien anat elles també amb clients. Em va dir que no, que a ella això no li agradava. I la teva germana? Vaig seguir... I em va fer, sense mirar-me a la cara: aviat, peut-être aviat. Les dues ens vam girar per mirar l'Odenissa, que voltava extasiada entre mirades d'ulls blaus carregades de bitllets, i a la Rasia li va caure una llagrimeta de l'ull dret. Li vaig demanar, molt seria, que es cuidés ella i de la seva germana. Vaig afegir que allò era molt injust perquè aquells tenien molts diners i no feien aquestes coses amb les dones del seu país, etc. Però tenia la sensació que la Rasia això no ho entenia. No comprenia perquè hauria de ser una cosa dolenta, o no-ètica. Tal vegada per haver-ho vist fer des de fa temps per les més grans que ella.
Tot i així, se li escapava una llagrimeta de l'ull dret.
Ara amb forces renovades, (o ràbia alimentada) l'Aurora i jo vam tornar a sortir a la pista de ball. Vam agafar la Rasia i l'Odenissa pel braç i vam començar a ballar lliurement. Altres dones també se'ns van afegir i totes ens miràvem les unes a les altres i reiem molt, fent els moviments que ens donés la gana per una estona seduir la música, que no res més. Jo ballava tant com podia, i ho feia per clamar la llibertat nostra, la de les dones aquella nit a Ampasimena, de dansar lliures sense convertir-nos en objectes sexuals. I per la llibertat de les nostres amigues de ser adolescents i no carn a preu barat.
El turisme sexual és un fenòmen molt fort i publicament acceptat a Madagascar. No és això, doncs, el que vaig trobar terrible de la festa a l'illa de Sakatia. El que m'enrabiava era que aquelles dones no eren professionals que haguéssin escollit lliurement fer aquell ofici( fins i tot presionades per la situació econòmica). Eren mares i filles d'un poblat precari, on de sobte un cop a la setmana hi ha algú que porta música moderna. I allà mateix, a les seves cases, homes rics els ofereixen per una nit amb elles més diners que no veuran mai. No eren professionals, eren preses forçades. Mercaderia sense elecció.
Els seus compradors eren turistes que s'allotjaven a algun dels 3 resorts de la mateixa illa; on, probablement, un espavilat els informava d'una festa on hi trobarien moltes noies maques i joves disposades a tot.
Una mica més d'info sobre turisme sexual:
Un article sobre el turisme sexual a Madagascar, on la crisi política i econòmica dels últims anys està fent augmentar escandalosament aquest fenòmen.
