Expedició al lloc on calen forces braços per abraçar un arbre

18/10

Sempre arribem allà on algú ens espera

Llibre dels itineraris

Han passat dues setmanes des que vaig aterrar a Ranomafana i em sembla que en fa anys. Han passat tantes coses pel meu cap aquests dies, tants canvis d’humor i d’estat en general...

En cert sentit ha estat dur. Arribar a un lloc somiat i trobar-se amb una realitat que no era l’esperada. Acceptar que havia errat va ser un primer pas savi, però després  necessitava l’energia per obrir un altre camí.  Això implicava sortir de l’amparament del Tuomas i quedar-me en free-lance en un lloc on tot estudiant pertany algú o algú altre. De fet sí, sobretot m’he sentit desemparada. Ningú s’havia d’encarregar de mi, ningú m’havia de donar feina o manar què fer; és clar que tampoc ningú em podia dir que no fes el que volia fer. M’he sentit lliure i sola. He tingut por de les meves pròpies decisions i m’he desanimat molt a l’adonar-me que les coses no es realitzen per art de màgia . Algun dia l’entusiasme em matarà per embalada.

Si ja era prou complicat estar anar d’Erasmus a HElsinki per tal de poder aterrar al cor de MAdgascar, que no en tinc prou en fer la feina que em donen, incomformista, que surto del lloc que m’han donat per buscar-me’n un jo on hi encaixi més. No sé per què tindré jo aquesta mania de complicar-me la vida....

I llavors necessito relaxar-me i amb tal propòsit estreno una novel·la....i tot em sembla més relatiu.

Si José Saramago comença el seu llibre amb tal frase que algú va escriure sobre els itineraris, i jo començo el seu llibre, i  jo ja sempre deia aquesta frase sense saber que començaria  el llibre de Saramago amb la frase que em recordaria a la meva, just quan jo no la recordés.

Si això passa és que tudo va a dar certo, que allà on vagi hi ha algú que m’espera.

Que de tant dubtar desfaig les idees.

SÍ, els projectes són quelcom abstracte que tenen un alt percentatge de mental.

Si un no hi creu, no existeixen.

SI se’n dubta massa, s’esmicolen.

I, per suposat, de cap projecte esmicolat en surt un fet.

Endavant doncs. Les decisions estan preses. Que tot està per fer i tot és possible encara.

Així que poso els peus a terra i decideixo marxar una setmana més tard. Fa una setmana passava això, el que significa que és demà. Que demà me’n vaig, per fi, a Miaranony. Me’n vaig, sortosament, amb les coses una mica (no gaire) més clares sobre el què faré sobre papallones allà. Sobretot gràcies a alguns mails a Berkeley i a Helsinki que m’han permès reunir una mica de bibliografia.

Me’n vaig, també sortosament, amb la Silvija i les seves dues voluntàries finlandeses que també passaran uns dies al campament. Això és molt bo perquè confio en elles.

Els sacs estan preparats plens de totes les nostres pertenències, i no més tard de les 8, uns quants porters les carregaran a  l’esquena. Del meu sac treu el cap el caçapapallones.

Deixo enrere, per unes setmanes, el bosc secundari de Talatakely.  És ple de bambú malgaix, que a diferència de l’asiàtic, creix en estratègia de guerrilla en comptes de en falange. Tot i ser bosc secundari , amb més arbustos que no arbres, és l’hàbitat de 12 espècies de lèmurs, la majoria de les quals roseguen el bambú per alimentar-se.

Sota la pluja a part de gotes cauen sangoneres, i jo m’estrenyo la caputxa del xubasquero a veure si així me n’escapuleixo. De tant en tant el frontal il·lumina dos pupiles molt brillants que són un mouse lemur que et mira, tafaner, des de la branca d’un arbust. Al terra trobo un plathilemint de 20 cms de llarg. Un cuc pla! Són uns bitxos senzillissims, la majoria paràsits (com les tènies) i alguns de vida lliure..però petits. És increïble, un plathilemint de 20 cms que es passeja pel mig del camí..!

Sobre una branca passeja un mil peus de 10 cms de longitud i un cm de diàmetre. És tan gran que em fascina poder observar les ones que fan les potes al alternar-se per caminar.

Si tot això passa a un bosc secundàri, no em puc ni imaginar què em trobaré al bosc primari. De moment, ja m’han advertit que més sangoneres segur que sí.

I desconecto per unes setmanes també de les revolucions a l’altre hemisferi. Que tingueu força i crideu per doble, que des d’aquí a mi no se’m sent. Des de Ranomafana hem llegit que a Wall Street estan d’acampada que fins i tot marca tendència... quina passada. De veritat que això no funciona, aquest món vull dir, que aquí baix la realitat està feta una merda. La situació, tant de la gent com de la natura és força desalentadora. I cada cop tinc més clar que el paper dels blancs no és venir a arreglar el món del sud que no ens pertany ni coneixem, sinó preocupar-nos de fer que les coses canviïn per allà dalt. Quan torni, prometo posar-m’hi amb més ganes i idees.

Fins aviat món habitat. Me’n vaig a veure el que s’ha de veure no abans de que jo mori, sinó abans de que allò mori. Les relíquies del que un dia ens va pertànyer i no vam saber cuidar. Espero encara ser a temps d’aprendre’n alguna cosa.

Allà on vagis, sempre hi ha algú que t’espera.

PAPALLONES AL TRÒPIC ( I A LA PANXA)

(Escric diaria i contínuament, i no puc permetre'm redactar resums pel Blog. Així que ho sento pels concisos, però això passa a ser una mena de diari online ( no per això menys emocionant). Qui no tingui temps, que s'ho imprimeixi i llegeixi al tren. Gràcies molt a tots els qui llegiu, perquè saber que hi sou em fa escriure)

L’estació biològica del Parc Nacional de Ranomafana se’m fa cada cop més familiar. M’hi he passat moltes hores entre trampeig i trampeig de lèmurs-ratolí. A estones xerro amb un o altre nova-yorkès, que contra prejudici em cauen més i més bé a mesura que els vaig coneixent més.

Passar algunes estones al laboratori analitzant les mostres de femtes del lèmurs que vam caçar fa tres dies, i és en aquests moments quan , mentre treballem, xerrem amb el Herman de mil coses i comparem la cultura malagasy amb la catalana. El Herman és al meu equip de recerca, ell sap moltíssim de lèmurs i del bosc. També ve amb nosaltres el Víctor, el guia que viu al poblat d’1km més avall i no parla ni anglès ni francès però m’ensenya els nombres en malgaix mentre parem les trampes pels bitxets.  Cada tarda, el Tuomas, el Víctor, el Herman i jo (l’equip dels lèmurs ratolí) sortim de l’estació calçats amb botes de goma i xubasquero, amb els cistells d’espart a l’esquena plens de trampes plegades i trossets de banana. Llavors ens dividim en dos equips, i cada un segueix un transecte al llarg del qual hi col·loquem les trampes. Més tard, a les 8 quan ja és fosc, tornem a recórrer el transsecte, agafem els lèmurs que hem caçat i els prenem tota mena de mesures i mostres.


 Aquí me hagut de buscar les castanyes jo soleta. Vaig arribar i el lloc és impressionant si explores una mica, si no no. A més vaig veure de seguida que la feina que havia de fer no era lo meu: cada dia posem trampes per als mouse lemurs i a la nit les recollim. Alternem dos transsectes, un al mateix càmping on dormo i l'altre a 1km de l'estació biològica. Els mouse lemurs son preciosos però és súper avorrit. I jo necessito aprendre contínuament. 

Em vaig deprimir molt pensant que m'havia esforçat tant per venir a Mada, pagat tants diners de la meva butxaca i que només aprendria això. 

Tenia forces hores lliures durant les quals parlava amb tothom que trobava per l'estació. Està ple de gent interessant, Hi ha uns quants investigadors que treballen sobretot amb lèmurs. La majoria són nova-yorkesos perquè la senyora que va fundar aquest parc nacional és una primatòloga d'una universitat de Nova York, també va construir aquesta estació biològica i és la directora. És per això que  hi ha aquest curs d’estudiants americans aquí. Patricia Wright, recorda't d'aquest nom que es farà famós (li estan a punt de donar un premi molt important en conservació). Ahir va venir a l'estació, acabada d'arribar dels EUA,amb uns quants convidats i tot van sr compliments, discursos, bones cares... vaig entendre que era una persona molt important i respectada, i realment és una dona que parla amb molt força i convenciment. Una personatge que ja descriuré amb més detall, però crec que d'aquí uns anys serà una sort haver-la pogut conèixer en persona.

Aviat vaig decidir que m'havia de buscar un pla alternatiu, convertir-me en l'ajudant d'algun altre investigador, simplement seguir les expedicions de tothom qui trobés per aquí o passar de tot i anar a viatjar por ahi.

Vaig tenir la sort de parlar amb el James, un biòleg-antropòleg americà que té el campament base muntat al mig del bosc primari més pristí dins el parc nacional, segons m'ha dit. Em va fer tal descripció del lloc on treballa que em vaig acabar de convèncer de moure el cul d'una vegada i explorar aquest lloc que sembla fantàstic. Em va parlar de daubergies enormes. Daubergia és el nom del rose-wood tree, que dins el tronc té una beta de fusta rosa i és molt buscat per exportar i fer mobles. Hi ha tot un negoci al voltant d'aquest arbre, i tot i que està protegit, en queda poquíssim. Em va dir que ningú havia explorat aquella àrea i que està en un estat natural singular perquè la densitat de poblats en aquella zona és baixíssima i no cremen tant el bosc com en altres zones. El James té allà 6 transsectes que censa bàsicament per lèmurs, però també per ocells i vegetació. Ha fitxat una alumna americana que hi anirà dues setmanes a mirar-hi amfibis (els estudiants americans han de fer tots un mini projecte de recerca personal com a corol·lari de l'estada a Madagascar). Li vaig suggerir que podríem mirar-hi invertebrats i es va entusiasmar de seguida.

He après a confiar molt en mi mateixa i tenir molt clar què vull, perquè això és la jungla, d'animals i plantes, però també de recerca científica. Una estudiant de biologia entusiasmada amb temps i disposició per fer qualsevol cosa per aquí (aquesta sóc jo) és un bé preuat aquí. Fa falta mà d'obra, ganes i idees. El James m'estava venent la moto perquè anés amb ell i jo ho detectava però si l'oferta és bona i jo en trec profit, cap problema en deixar-me convèncer. També la Silvija, quan li vaig dir que volia canviar d'activitat em va començar a suggerir coses que podria mirar als seus transfectes, i a dir-me que complementaria molt bé amb el que ella mostrejava. Però la Silvija és bona tia, molt franca i clara, m'agrada. Em va vendre una mica la seva moto també però sobretot em va aconsellar per mi. És la persona que em va fer posar els peus a terra fa uns mesos sobre la realitat que trobaria aquí, i tot i que en el seu moment la vaig trobar antipàtica i seca, la veritat és que sense la seva ajuda per baixar dels núvols m'hagués endut una hòstia considerable. Ahir em va donar alguna idea i em va dir el què era factible i el que en canvi, no ho seria. Així se'm va ocórrer mirar papallones. És clar, buscava què mirar d'aquest bosc, en què estava jo més interessada sense adonar-me que cada vespre em passava estona mirant les papallones nocturnes que corren per sota els fluorescents. Aquí les papallones nocturnes són impressionants, extraordinàries. Ara mateix tinc al costat una papallona nocturna més gran que la meva cara, és groga amb ulls marrons a les ales i té una mena de cues llarguíssimes que la fan la criatura més esvelta que he vist mai. Busca “comet moth” al Google i flipa. Jo al·lucino contínuament cada vespre. Després està l’altra papallona nocturna que té com unes cel·les transparents a les ales, són com finestres, ves a saber  per què li interessa tenir això.  Saps, em sembla que a vegades no veiem el que ens agrada perquè precisament estem més a prop d’això que d’altres coses i es torna quotidià per a nosaltres.  Un corre el risc de no apreciar les coses quotidianes i , justament perquè ens les hem fet quotidianes, té lògica que siguin les que ens agraden més. Per a papallones i persones.

Ja em tens entusiasmada amb la idea de mirar papallones als transsectes del James del mig del bosc primari tan pristí que mai ningú ha explorat abans. Sound good, isn’t it?

Intento tenir el cap fred i ser racional però, és important tenir projectes però ser pragmàtic per materialitzar-los. Parlo amb el Tuomas i li confesso que no treballaré amb ell gaires dies més. Ell m’entén, és molt bon tio, però li ha faltat la xispa, l’entusiasme per enganxar-me a treballar amb ell. El James, en canvi, és súper-entusiasta, d’aquestes persones amb qui parles i els projectes es multipliquen i tot sembla possible i súper-guai. En canvi, no me’n refio un pèl. He d’estar alerta del que dono i el què rebo, perquè em vol convèncer molt i això em fa mala pinta. No crec que em digui cap mentida, però endevino que pensa que li convé molt per a la seva investigació que hi hagi dades sobre invertebrats als seus transfectes i vol clinxar joves motivats perquè li facin la feina que ell no sap fer. Tothom mira pel seu interès aquí. Mentre estigui alerta sóc immune a que m’utilitzin. Ell s’aprofita de mi i jo m’aprofito d’ell. Se’n diu col·laborar. Està bé. Ell somriu cordialment a tothora i jo li responc. Sí, jo et faré el cens de lepidòpters al teu transsecte, però tu em montes el campament per estar un mes a un lloc increïble al mig de la selva, em cobreixes el menjar, els guies i els porters per arribar al lloc, em dibuixes l’àrea d’estudi.... Gràcies, sounds good to me.

Potser hi ha algun contra que encara he de descobrir però de moment sona immillorable.

El meu humor ha canviat radicalment, ara tinc un projecte. És el meu projecte i m’encanta! Tot està anant molt de pressa. Ahir vaig tenir la idea, estic llegint tanta informació com puc de les papallones de Madagascar, però amb prous feines hi ha material, ningú ha fet una guia ni un estudi unificador. Imagina que descobreixo una espècie nova....ningú ha mirat mai les papallones al lloc on jo les miraré. I molt millor que trobar una espècie nova: imagina’t que descobreixo una relació planta-papallona súper especial o qualsevol altra relació entre dos animals no descoberta abans. No et pensis, aquí aquestes coses són probables...al cap i a la fi és la terra promesa de la biologia. Tot és endèmic, únic, extraordinari. Tot està per fer i tot és possible encara ( com deia Marí i Pol). Ara el meu cap ha de treballar ràpid i posar en pràctica el que he après en 4 anys d’estudiar biologia. He de fer un disseny experimental fiable: si he de fer tantes rèpliques de tal transsecte perquè l’experiment tingui potència, necessito repetir tants cops el mostreig; això dividit pel nombre de dies de què disposo, tenint en compte totes les variables ambientals que he de considerar, em permetrà analitzar un total de 4 transsectes.  He d’escollir-los per tal que la variació entre ells sigui clara i analitzable.  Per al mostreig, pensava fabricar-me un caça-papallones amb una mosquitera i un pal de bambú, però afortunadament n’he trobat un de vell a l’estació i sembla que no caldrà fer taller de manualitats (de moment). Potser cal que en fabriqui un de recanvi, allà a la selva no hi haurà res de res. Fabricaré sobres de paper per posar-hi papallones, no és que me les vulgui emportar a casa, però serà necessari per portar-les al campament, fotografiar-les, dibuixar-les i algunes, sí, exportar-les a Europa per identificar-les en algun museu. 

Entre dimecres i divendres marxarà l’expedició. Serem 10 entre malagasis , jo i el James, i més tard vindran a passar dues setmanes uns 5 estudiants americans molt interessats (o convençuts) a mostrejar coses diverses en aquella àrea. Caminarem més de 6 hores entre terreny sobretot cremat, sec i assoleiat fins a la perifèria de l’àrea on anem. És més fàcil vorejar el parc i després entrar en línia recta que travessar-lo per dins ja que per caminar per la selva fa falta primer traçar-hi els camins.

Escric per creure’m que em sembla que he aconseguit el que volia i que mai hagués imaginat que arribaria a aconseguir. Tudo va a dar certo. No puc parar de repetir-m’ho. Quant em va ensenyar Brasil! Un nom al Google, les ganes, moltes hores de mails aquí i allà i mal de caps mil, sentir-me perduda, desorientada i haver de creure molt en el meu projecte per seguir insistint. Ser insistent és la cosa més útil que m’ha ensenyat la meva mare a la vida. Tants cops com em va repetir de petita la frase : “ el No ja el tens”,tants cops me la repeteixo ara per lluitar i aconseguir el que em proposo. Em surt de dintre i ni me n’adono, però finalment sempre em funciona. Últimament m’he arribat a sorprendre molt, fins i tot a fer por a mi mateixa, de veure com tot es va configurant tal com ho havia somiat (que no previst ni planejat). A més de la perseverança és molt necessari tenir sempre present que “tudo va a dar certo”, i ser capaç de, mentre miro al futur, apreciar molt el present.  Mentre em duri, m’agrada la fórmula.

Però si, may sound crazy però sembla ser que me’n vaig un mes al mig del bosc, en un campament sense electricitat ni res,  ecosistema de selva humida tropical de l’Illa singular de Madagascar. I el millor de tot, me’n vaig amb el meu propi projecte a la butxaca, sense ningú que em mani, amb el meu propi disseny i les meves decisions. James, que necessitaré unes pinces, epenforfs amb etanol, i entén, que clar, pagar l’acompanyant local jo mateixa no és del tot bona idea, doncs jo em cobreixo totes les meves despeses,ningú em pagarà per aquesta investigació... i ell em diu que no problem, he got a new grant recently, he can cover a guide to me. We will manage somehow. Ell lloc es diu Miaranony, si m’hi perdo, veniu-m’hi a buscar, es troba a la regió nord-est del Parc Nacional de Ranomafana, a la província de Fianarantsoa, de l’est de l’illa de Madagascar.

ANTANANARIVO

Madagascar capital Antananarivo. Terra de lèmurs i baobabs. Welcome back to the tropics.

Sí, per fi torno a estar entre carrers plens de vida i de colors.

Hi ha mil paradetes per tot arreu de tota mena de coses que es puguin vendre. Plàstics amb verdures, sabates amb adaptadors de telèfons, empanades de carn amb escombres...Bon jour madame- bon jour,bon jour.

Em sento com peix a l'aigua entre el caos d'aquestes latituds, m'hi sé moure i m'hi adapto ràpid. M'agrada el relativisme que s'estila per aquí. Per exemple, ahir a la nit just arribar a l'aeroport es forma una cua desordenada de centenars de persones per passar davant de només dos policies que et posen un sello. Quan li pregunto al poli si la visa l'hem de pagar abans o després del control de poli, em contesta: després, naturellement, la frontiere c'est ici,  és que no veus que no pots passar la frontera? I em senyala al terra una línia de rajoles més fosca que just acabava de trepitjar. Excusez moi monsieur, faig un pas enrere i torno a ser fora del país. Una munió de passatgers (sobretot turistes) s'aglomera per passar pels polis, ells els agafen els passaports i deu minuts més tard criden en veu alta nom per nom dels passatgers perquè recullin el passaport amb la visa posada. Subasta de passaports europeus, i els turistes que pateixen. És tot un desastre, la terra sense llei...per altra banda tot és flexible i humà...tot es negocia... la llei encara és a prop de les persones.

Em sembla que la meva cara al passejar pels carrers de la capital de Madagascar és la mateixa  que fa un nen a Disneyland Paris. En canvi, a Antananarivo no hi ha atraccions fantàstiques. Per descriure el que em fascina hauria de descriure xiringuitos destartalats, carrers bruts i contaminats, gent mal vestida, fruita madura... Dit així deu costar d'entendre.
El cas és que a Antananarivo no fan falta atraccions fantàstiques, perquè passen tantes coses alhora en cada cantonada: la gent que parla, riu, negocia, ven, compra, camina, plora..  que la vida mateixa és una atracció fantàstica.  El fluxe d'energia és més ràpid als tròpics, la realitat canvia, es fa i es desfà en qüestió de segons. Per això no hi ha estabilitat possible, equilibri lluny de l'equilibri, i espontanietat a cada instant. L'estabilitat no és possible precisament perquè aquí tot és possible.
I jo que m'ho miro amb 6 sentits intentant estar a l'alçada de tant de moviment.
Vull explorar-ho tot, provar-ho tot i parlar amb tothom.