"...Me encanta vivir. Me encanta vivir aquí, encima de las nubes.
Dónde todo es muy simple. Mineral."
-Eider Elizegui, Mi Montaña.
(Febrer 2012)En marxa, en ruta. Altre cop a l'aventura. Un mes de vida sèria i sedentària ha estat prou i massa.
El Claes m'acompanya a l'estació, al vespre, i s'espera
a l'andana fins que pujo al tren i els esquís també son amb mi dins el
vagó. A Tampere la Camille m'espera, i pujo al seu tren. LLavors es fa de nit i
creuem 972kms de Finlàndia en línia recta cap al nord.
Pallas-Yllästunturi National Park,
latitud 68°09′32″N ,Laponia Occidental, farem una
travessa de 60 kms amb esquís, de refugi en refugi durant 6 dies i 6 nits.
 |
| camí de Mustavaara a Pallas - C.Nollet |
Comencem a esquiar entre
camins de bosc taigà. Els arbres, preciosos, són gegants nevats que es torcen i
ens saluden quan passem pel seu costat.
Més tard, les sorpreses de la nit ens enganxen més d’hora
del que havíem imaginat. Sortim del refugi on pernoctem soles, i observem el
cel amb els ulls i la boca tan oberts com podem. La nostra memòria no té
referències per creure’s el que veu, la nostra llengua, no té paraules per
expressar-ho.
El cel de
color blanc, verd i rosa dibuixant siluetes canviants. Són fantasmes que dancen
sobre un tel negre i juguen a acostar-nos-en i a amagar-se. Primer un focus des
d'un cantó del cel. Llavors un altre des del cantó oposat d'aquest, i corrent
per retrobar-se, s'ajunten al zènit i fan un arc lluminós que ens cobreix el
cap. Sembla impossible. És maravellós.
Esbufeguem , callem, ens mirem i sabem que
aquesta experiència ens farà recordar l’una a l’altra per tota la vida.
 |
| Aurora boreal -C.Nollet |
Primera etapa de pujada, i al capdamunt, el coll és un relleu ondulat monocromàtic on hi hem trobat una caseta de fusta que avui és casa nostra. No sembla que hi hagi aurores, però la nit és d'una plenitud espectral. Com si estiguessim al sostre del món: el blanc absolut que cobreix la cresta suau a l'est, i les planes lapones que s'extenen a l'oest. Perdudament infinites.
Quan esquies amb ritme constant, i deixes els esquís lliscar un rere l'altre, seguint les traces rectilínies del terra quan n'hi ha... oblides que esquies i oblides que penses. La vida en blanc i negre. Els rens són blancs, les perdius: blanques. El terra és una esponja blanca immaculada, enganyosament agradable, perillosament inestable. El cel està esborrat per un boira densa i blanca. La ventisca em crema només la galta esquerra, i a mi, com als arbres, ens deixa tenyits de blanc cristal·lí perquè ens confonguem amb tot el demés i no esagarrem la pau celestial que ho envolta tot.. I a darrera de tot el Sol que lluita per enviar-nos senyals lluminosos a través de la boira, esquivant la ventisca gelada que els vol fer equivocar de camí.
Nosaltres que solquem la neu espessa a cada passa, mentre les agulles de neu corren amb el vent i se'ns claven a la cara, congelant-nos la única porció de pell que no hem pogut tapar bé.
M'agrada anar al capdavant de la expedició. Als meus companys també els agrada. Saben que no canvio el ritme, que no és ràpid, i el més important de tot: que mai m'aturaré. Com un bou de càrrega, arrossego amb una resistència i perseverància estoica el trineu que em pesa a les caderes i els meus companys que em segueixen els passos.
M'agrada anar al davant perquè em puc permetre oblidar-me'n dels demés i sentir-me propietària d'aquest univers irreal. Sento el fregar dels meus esquís sobre la neu verge i rere això: res. El que se sent quan ha callat, fins i tot, el Silenci.
I amb els ulls miro lluny intentar trobar alguna muntanya alta, aguna referència que m'indiqués que estic en una àrea limitada. Però no n'hi ha, sóc jo la més alta de tot.
On són els límits de l'infinit? La meva immensitat de sucre no en té, de limits. El mateix paisatge és continu fins l'horitzó, en les quatre direccions. I en les vuit.
Si de sobte desaparegués la gravetat i la Terra deixés escapar-nos, ens allunyaríem del globo en línia recta mentre els nostres esquís no deixarien de fer passes regulars. Suraríem. Si l'univers no fos negre, estaríem a Laponia.
Finalment, hem creuat un llac gelat gran per arribar al poblet de Hetta. I els nostres turons undolats s’han quedat a l’altra vora, amb ell els rens i la ventisca que ens busca per jugar; però ja no ens troba. els peus no se’m poden parar de moure quan la neu es troba amb l’asfalt. Volen seguir esquiant i bebent més neu i llum i prou. I pau.
 |
| Pujada al mount Pallas -C.Nollet |
 |
| finestra del refugi de Montelli -C.Nollet |
Nosaltres que solquem la neu espessa a cada passa, mentre les agulles de neu corren amb el vent i se'ns claven a la cara, congelant-nos la única porció de pell que no hem pogut tapar bé.
 |
| Etapa Montelli-Hannukuru -M.Baconet |
M'agrada anar al capdavant de la expedició. Als meus companys també els agrada. Saben que no canvio el ritme, que no és ràpid, i el més important de tot: que mai m'aturaré. Com un bou de càrrega, arrossego amb una resistència i perseverància estoica el trineu que em pesa a les caderes i els meus companys que em segueixen els passos.
M'agrada anar al davant perquè em puc permetre oblidar-me'n dels demés i sentir-me propietària d'aquest univers irreal. Sento el fregar dels meus esquís sobre la neu verge i rere això: res. El que se sent quan ha callat, fins i tot, el Silenci.
I amb els ulls miro lluny intentar trobar alguna muntanya alta, aguna referència que m'indiqués que estic en una àrea limitada. Però no n'hi ha, sóc jo la més alta de tot.
On són els límits de l'infinit? La meva immensitat de sucre no en té, de limits. El mateix paisatge és continu fins l'horitzó, en les quatre direccions. I en les vuit.
Si de sobte desaparegués la gravetat i la Terra deixés escapar-nos, ens allunyaríem del globo en línia recta mentre els nostres esquís no deixarien de fer passes regulars. Suraríem. Si l'univers no fos negre, estaríem a Laponia.
 |
| Etapa Hannukuru-Sioskuru - C.Nollet |
Esquiem pel sostre del món de Manytröva a
Montelli, i d’allà a Hannalukuru. D’aquest a Sioskuru sota un vent terrible i
un fred tallant que ens fan la vida impossible. Del refugi de Sioskuru anem al
de Pyhäkero, deixant poc a poc les cotes més altes dels “tunturi” ,
redescobrint el verd de les fulles dels
arbres... I en aquest últim tornem a la realitat. Tan absurda com que compartim
el refugi amb 14 militars espanyols en missió d’entrenament en condicions extremes. Extremadament van equipats per fer la mateixa
ruta que estem a punt d’acabar nosaltres. I el George se’ls mira des de la
porta amb un somriure burlós i un orgull de trineu guanyador que cap material supersònic seria capaç de sentir.
 |
| Refugi de Montelli -M. Baconet |
Els guia el Sergio, amb qui compartim
històries d’aventures pel món al costat del foc de llenya. Ell té la calma de
muntanya entre els pels enredats de molts dies de no afeitar-se. Inspira
serenitat, paciència i perseverància. Experiència, saviesa i humiltat.
Solemnitat. Natura i pau. Ha adquirit l’esperit de la muntanya.
Finalment, hem creuat un llac gelat gran per arribar al poblet de Hetta. I els nostres turons undolats s’han quedat a l’altra vora, amb ell els rens i la ventisca que ens busca per jugar; però ja no ens troba. els peus no se’m poden parar de moure quan la neu es troba amb l’asfalt. Volen seguir esquiant i bebent més neu i llum i prou. I pau.
 |
| Mathieu, Laure, Camille, Amaranta. I el George! |
Gràcies Camille Nollet i Mathieu Baconet per les fotografies. Merci Camille et Mathieu pour les fotos. Thanks you all for being such a positive and strong minded team.
