Viatjar en la vida o viure viatjant? El viatge de viure.

Moviment, canvi, evolució, dinamisme.... Aprenentatge. Viatjar com a eina i metàfora de tot això.
Escriure-ho tot per entendre-ho i recordar-ho. Per fer-ho d'alguna manera, real i personal.
LLetres sobre sensacions i viatges... sobre la vida mateixa, que al cap i a la fi, no és res més que un viatge.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Rasia, Odenissa i el paradís de les pomes enverinades




Estaven assegudes a la sorra de la platja quan les vam conèixer. Elles, com nosaltres, esperaven una barca per creuar a l'illa de Sakatia. Sakatia, nom de la qual vol dir "barrera de l'amor" en malagasy, és un illot adjacent a l'illa de Nosy Be: illa  propera a la gran illa de Madagascar. És un desembre tropical.

 La Rasia, l'Odenissa, jo i i l'Aurora, la meva amiga finlandesa, jugàvem al 3 en ratlla amb petxines sobre l'arena i esperàvem a ritme africà. , mentre xerràvem en el francès precari d'unes i les altres i compartíem una mica dels mons respectius. Aviat van convidar-nos a anar al seu poblat a Sakatia, on podríem plantar la tenda. 


Un cop a l'illa, vam caminar per un sender fins al poblat d'Ampasimena (platja-vermella), que es va obrir a la nostra vista com la terra promesa. Les cases de fusta un tant alçades del terra, davant les quals algunes dones destriaven l'arròs i brillava la seva pell fosca dins uns vestits de mil colors. Vegetació abundant i flors de tots colors per tot arreu.
La Rasia i l'Odenissa estaven orgulloses de tenir-nos com a convidades. S'interrumpien l'una i l'altra per ensenyar-nos la riquesa d'aquell lloc: d'un arbre agafaven mangos, de l'altre bananes, llavors una corria i tornava amb una pinya acabada de tallar, dàtils, cocos... La fragància dolça i estiuenca de  la flor de l'Ylang-ylang ho envoltava tot, donant a l'aire una cadència plaentera.La tenda la vam posar a primera línia de mar, apartament amb vistes, en el l'espai que quedava entre quatre palmeres que ens podrien haver matat d'un cop de coco al cap.
La seva tieta ens va cuinar un peix lloro que encara lluia més de 5 colors, acabat de pescar, el va acompanyar amb arròs al coco i ens va fer morir-nos de plaer degustatiu. Després ja era nit, i les nostres amigues estaven impacients per anar al cabaret dels dissabtes, on, ja ho veuríem, hi havia bona música i molts vazaha. No enteniem gaire què volien dir amb un cabaret enmig d'quell poblat de cases de fusta on mai hi havia hagut electricitat, però hi aniríem si no volíem causar-los la decepció més gran de la seva vida.


Es sentia la música moderna des de la vora de la mar, uns quants centenars de metres lluny del recinte de lones quadrangular que feia de discoteca. Vam pagar per entrar, nosaltres i elles. Tothom. Així mateix, tothom a dins ballava: dones de totes les edats, homes, nenes i nens. Era un ambient alegre i local, un tant estrambòtic el fet que hi hagués la Shakira sortint d'uns altaveus en aquell racó de món, però agradable al cap i a la fi.

Fins al cap d'unes hores, quan senyors blancs van començar a envaïr el local. Envaïr perquè la seva presència va transformar l'escena nocturna. Primer un, després un grup de 3, després un de 5 i així fins a més de 15 homes europeus i cap dona, entraven, es miraven altius el panorama, i amb una cervesa a la mà, pit enfora mode gall de festeig repassaven totes les femelles de la festa...somreien entre dents. Entre ells sentia parlar sobretot francès i espanyol. En general les dones se'ls acostaven i els ballaven molt sens(x)ualment, d'una forma força convencional a la dansa africana, però que des del punt de vista europeu té un significat provocatiu.
Tots, quan entraven i localitzaven a dues noies blanques en aquell seu festí secret feien cares d'espantats. En un moment donat vaig treure la meva càmera, amb la determinació de mostrar al món el que feien alguns europeus a l'Àfrica. De seguida, però, un home de cabells blancs ben pentinats se'm va acostar decidit a preguntar-me que què feia allà. Vaig aixecar les celles i vaig contestar-li: el mateix que tu, suposo: ballar. Però ell va insistir: no, no, però que què hi fas a Madagascar. Vaig captar en aquell moment que patia que fos periodista i vaig anar escapulint-me de les seves preguntes perquè no sabés que no ho era. Volia que estigués sota tensió almenys una estona més. Fins que em vaig delatar i li vaig dir que era biòloga i tot content, cara ara destensada, va explicar-me que ell era cirurgià en un hospital a París i que el seu fill, que també era a la festa, feia la tesi en biologia molecular també a París.
I jo, indignada encara més al saber que eren gent "educada". Pocavergonyes. Pensava ja en la columna que faria al "Le Monde" explicant com homes molt cults i ben situats, eren tan miserables que se n'anaven a poblats indígenes malagasis a buscar a dones i nenes, i pagal-s'hi el sou d'un any per passar una nit amb elles.
Mentrestant, els homes, els pares, s'havien apartat de la pista de ball, ara presa per unes danses injustes, desiguals...i s'ho miraven de reüll des del marge, pensant, per aguantar-ho, en els quartos llaminers que els arribarien l'endemà a casa.

De les nostres amigues, la Rasia s'havia apagat amb la vinguda dels "clients" (com així els anomenaven) i seia al banc sense voler ballar. L'Odenissa, en canvi, imitava la seva mare, tieta i altres, movent-se exageradament davant dels homes que encara no en tenien cap agafada. 

Vaig seure amb la Rasia, li vaig passar un braç per les espatlles mentre li preguntava si ja havien anat elles també amb clients. Em va dir que no, que a ella això no li agradava. I la teva germana? Vaig seguir... I em va  fer, sense mirar-me a la cara: aviat, peut-être aviat. Les dues ens vam girar per mirar l'Odenissa, que voltava extasiada entre mirades d'ulls blaus carregades de bitllets, i a la Rasia li va caure una llagrimeta de l'ull dret. Li vaig demanar, molt seria, que es cuidés ella i de la seva germana. Vaig afegir que allò era molt injust perquè aquells tenien molts diners i no feien aquestes coses amb les dones del seu país, etc. Però tenia la sensació que la Rasia això no ho entenia. No comprenia perquè hauria de ser una cosa dolenta, o no-ètica. Tal vegada per haver-ho vist fer des de fa temps per les més grans que ella. 
Tot i així, se li escapava una llagrimeta de l'ull dret.

Ara amb forces renovades, (o ràbia alimentada) l'Aurora i jo vam tornar a sortir a la pista de ball. Vam agafar la Rasia i l'Odenissa pel braç i vam començar a ballar lliurement. Altres dones també se'ns van afegir i totes ens miràvem les unes a les altres i reiem molt, fent els moviments que ens donés la gana per una estona seduir la música, que no res més. Jo ballava tant com podia, i ho feia per clamar la llibertat nostra, la de les dones aquella nit a Ampasimena, de dansar lliures sense convertir-nos en objectes sexuals. I per la llibertat de les nostres amigues de ser adolescents i no carn a preu barat.

El turisme sexual és un fenòmen molt fort i publicament acceptat a Madagascar. No és això, doncs, el que vaig trobar terrible de la festa a l'illa de Sakatia. El que m'enrabiava era que aquelles dones no eren professionals que haguéssin escollit lliurement fer aquell ofici( fins i tot presionades per la situació econòmica). Eren mares i filles d'un poblat precari, on de sobte un cop a la setmana hi ha algú que porta música moderna. I allà mateix, a les seves cases, homes rics els ofereixen per una nit amb elles més diners que no veuran mai. No eren professionals, eren preses forçades. Mercaderia sense elecció.
Els seus compradors eren turistes que s'allotjaven a algun dels 3 resorts de la mateixa illa; on, probablement, un espavilat els informava d'una festa on hi trobarien moltes noies maques i joves disposades a tot.

Una mica més d'info sobre turisme sexual:

Un article sobre el turisme sexual a Madagascar, on la crisi política i econòmica dels últims anys està fent augmentar escandalosament aquest fenòmen.










divendres, 20 d’abril del 2012

El món blanc

"...Me encanta vivir. Me encanta vivir aquí, encima de las nubes.
 Dónde todo es muy simple. Mineral."
-Eider Elizegui, Mi Montaña.
(Febrer 2012)

En marxa, en ruta. Altre cop a l'aventura. Un mes de vida sèria i sedentària ha estat prou i massa.
El Claes m'acompanya a l'estació, al vespre, i s'espera  a l'andana fins que pujo al tren i els esquís també son amb mi dins el vagó. A Tampere la Camille m'espera, i pujo al seu tren. LLavors es fa de nit i creuem 972kms de Finlàndia en línia recta cap al nord. 
Pallas-Yllästunturi National Park, latitud  68°09′32″N ,Laponia Occidental, farem una travessa de 60 kms amb esquís, de refugi en refugi durant 6 dies i 6 nits.



camí de Mustavaara a Pallas - C.Nollet


Comencem a esquiar entre camins de bosc taigà. Els arbres, preciosos, són gegants nevats que es torcen i ens saluden quan passem pel seu costat.
Més tard, les sorpreses de la nit ens enganxen més d’hora del que havíem imaginat. Sortim del refugi on pernoctem soles, i observem el cel amb els ulls i la boca tan oberts com podem. La nostra memòria no té referències per creure’s el que veu, la nostra llengua, no té paraules per expressar-ho.
El cel de color blanc, verd i rosa dibuixant siluetes canviants. Són fantasmes que dancen sobre un tel negre i juguen a acostar-nos-en i a amagar-se. Primer un focus des d'un cantó del cel. Llavors un altre des del cantó oposat d'aquest, i corrent per retrobar-se, s'ajunten al zènit i fan un arc lluminós que ens cobreix el cap. Sembla impossible. És maravellós.
Esbufeguem , callem, ens mirem i sabem que aquesta experiència ens farà recordar l’una a l’altra per tota la vida.





Aurora boreal -C.Nollet
Els dits em comencen a agafar un to negre que no se'n va ni amb la neu. Vida de refugi i foc de llenya. Després de la segona nit de refugi, tornem a Pallas i i ens trobem amb la Laure i el Mathieu. Hem carregat un trineu de joguina amb el menjar, li hem fabricat unes cintes amb cordill prim i ens l'hem lligat a la cintura. Es diu George, i vindrà darrera meu tota la ruta.
Primera etapa de pujada, i al capdamunt, el coll és un relleu ondulat monocromàtic on hi hem trobat una caseta de fusta que avui és casa nostra. No sembla que hi hagi aurores, però la nit és d'una plenitud espectral. Com si estiguessim al sostre del món: el blanc absolut que cobreix la cresta suau a l'est, i les planes lapones que s'extenen a l'oest. Perdudament infinites.




Pujada al mount Pallas -C.Nollet

finestra del refugi de Montelli -C.Nollet
Quan esquies amb ritme constant, i deixes els esquís lliscar un rere l'altre, seguint les traces rectilínies del terra quan n'hi ha... oblides que esquies i oblides que penses. La vida en blanc i negre. Els rens són blancs, les perdius: blanques. El terra és una esponja blanca immaculada, enganyosament agradable, perillosament inestable. El cel està esborrat per un boira densa i blanca. La ventisca em crema només la galta esquerra, i a mi, com als arbres, ens deixa tenyits de blanc cristal·lí perquè ens confonguem amb tot el demés i no esagarrem la pau celestial que ho envolta tot.. I a darrera de tot el Sol que lluita per enviar-nos senyals lluminosos a través de la boira, esquivant la ventisca gelada que els vol fer equivocar de camí.
Nosaltres que  solquem la neu espessa a cada passa, mentre les agulles de neu corren amb el vent i se'ns claven a la cara, congelant-nos la única porció de pell que no hem pogut tapar bé.






Etapa Montelli-Hannukuru -M.Baconet
  
M'agrada anar al capdavant de la expedició. Als meus companys també els agrada. Saben que no canvio el ritme, que no és ràpid, i el més important de tot: que mai m'aturaré. Com un bou de càrrega, arrossego amb una resistència i perseverància estoica el trineu que em pesa a les caderes i els meus companys que em segueixen els passos. 
M'agrada anar al davant perquè em puc permetre oblidar-me'n dels demés i sentir-me propietària d'aquest univers irreal. Sento el fregar dels meus esquís sobre la neu verge i rere això: res. El que se sent quan ha callat, fins i tot, el Silenci.
I amb els ulls miro lluny intentar trobar alguna muntanya alta, aguna referència que m'indiqués que estic en una àrea limitada. Però no n'hi ha, sóc jo la  més alta de tot. 
On són els límits de l'infinit? La meva immensitat de sucre no en té, de limits. El mateix paisatge és continu fins l'horitzó, en les quatre direccions. I en les vuit.
Si de sobte desaparegués la gravetat i la Terra deixés escapar-nos, ens allunyaríem del globo en línia recta mentre els nostres esquís no deixarien de fer passes regulars. Suraríem. Si l'univers no fos negre, estaríem a Laponia.




Etapa Hannukuru-Sioskuru - C.Nollet
Esquiem pel sostre del món de Manytröva a Montelli, i d’allà a Hannalukuru. D’aquest a Sioskuru sota un vent terrible i un fred tallant que ens fan la vida impossible. Del refugi de Sioskuru anem al de Pyhäkero, deixant poc a poc les cotes més altes dels “tunturi” , redescobrint el verd de les  fulles dels arbres... I en aquest últim tornem a la realitat. Tan absurda com que compartim el refugi amb 14 militars espanyols en missió d’entrenament  en condicions extremes.  Extremadament van equipats per fer la mateixa ruta que estem a punt d’acabar nosaltres. I el George se’ls mira des de la porta amb un somriure burlós i un orgull de trineu guanyador que cap  material supersònic seria capaç de sentir.

Refugi de Montelli -M. Baconet
Els guia el Sergio, amb qui compartim històries d’aventures pel món al costat del foc de llenya. Ell té la calma de muntanya entre els pels enredats de molts dies de no afeitar-se. Inspira serenitat, paciència i perseverància. Experiència, saviesa i humiltat. Solemnitat. Natura i pau. Ha adquirit l’esperit de la muntanya.
















Finalment, hem creuat un llac gelat gran per arribar al poblet  de Hetta.  I els nostres turons undolats s’han quedat  a l’altra vora, amb ell els rens i la ventisca que ens busca per jugar; però ja no ens troba. els peus no se’m poden parar de moure quan la  neu es troba amb l’asfalt. Volen seguir esquiant i bebent més neu i llum i prou. I pau.


Mathieu, Laure, Camille, Amaranta. I el George!




Gràcies Camille Nollet i Mathieu Baconet per les fotografies.  Merci Camille et Mathieu  pour    les fotos. Thanks you all for being such a positive and strong minded team.

dijous, 2 de febrer del 2012

El Caballo Suelto

(A tots els que somien i el món no els hi segueix el ritme.)


Pegando brincos me iré como una rana,
y en los nenúfares me aposaré.
Extremoduro

Demasiado pausado
Lento, sólo, acobardado
Pobre, todo, nada tiene,

Anda desesperado.
¿Dónde coño está quien siente?
Vive poco, sueña siempre.

Riendas sueltas a correr
pero tan desorientado
anda el caballo allí abajo
que no es pobre que no quiera
más vivo no puede ser.

A volar sí que se atreve
no le rozan las pezuñas,
cielo casi con las puntas
tan cerca y no lo ve.

Le adviertieron los de gris
que allí no se llega volando,
sólo se llega despacio
paso a paso, pie a pie.

Piensa -"no iré en alas, cobardes,
Pero andando no llegaré.
Pezuñas fuertes y adelante
yo saltando lo alcanzaré."

Primavera 2011

dimecres, 25 de gener del 2012

VOSALTRES, QUE FAREU UN FUTUR VERD ( Carta als meus amics futurs biòlegs)

Estimats petits biòlegs,

Ara que ja som més grans i comencem a volar del niu, volia parlar-vos de biologia.
Ciència que estudia la vida i la vida, per definició, és natural. Som o serem experts en natura. I això ens alegra perquè tots, d’una forma o altra ens l’estimem.
Jo m’estimo la natura perquè la sento, l’escric, la penso... la contemplo com una obra d’art cèlebre, quasi miraculosa. La visc com un huracà on la vida té una altra dimensió, on les coses són millors o pitjors però sempre més intenses. Més aviat la necessito. No sé vosaltres, però jo no sé què faria sense natura.

La natura és constantment amenaçada i les armes que l’ataquen són de formes i aspecte variats. A vegades d’acció directa, com excavadores que tallen l’Amazonia o vaixells que cacen balenes al Pacífic A cops, però, són d’acció més subtil i indirecta.
Els tomàquets al súper que són rodons, lluents i baratos. Les botigues plenes de roba moderna i tan assequible, les hamburgueses per 1euro...és un entorn massa temptador... I nosaltres que empunyem l’arma i comprem i comprem... accelerant uns cicles de producció escandalosament insostenibles.
Som cada u de nosaltres, els ciutadans, que fem que la roda giri més o menys ràpid. Tant ràpid com curt és el temps que dura la samarreta a l’armari, el mòbil a la butxaca o l’ordinador en ús.

Us escrivia per recordar-nos que nosaltres, els experts en natura, som els que tenim les eines per considerar, analitzar i avaluar totes aquestes amenaces que afecten el nostre objecte d’estudi. També els arguments per enfortir la lluita contra la seva destrucció.
Recordar-nos, també, que estudiar la natura ens dóna no només plaer sinó que (si tot va bé) també ens donarà el pa de cada dia. La natura ens dóna molt; A nosaltres, que en viurem, quasi ens donarà la vida.
Per això, perquè el coneixement que tinc el privilegi de tenir i el deute que tinc amb la natura és tan gran, em sento amb l’obligació moral d’utilitzar-lo en pro d’ella.

Tal com un metge que fa el jurament hipocràtic amb els pacients, us animo a que el fem nosaltres amb la nostra Terra. Si tenim la sort de saber i tenim consciència per jutjar, llavors no tenim excusa: tenim l’obligació d’actuar.

Actuar és un verb actiu. Vol dir no només posicionar-se, sinó també aixecarse, implicar-se, comprometre’s...també a vegades sacrificar-se.
Sacrificar, si així ho enteneu, una mica d’èxit individual, o del benestar personal per allò que, sense buscar res a canvi, alimenta la felicitat de tots.
Sense la nostra lluita, demà no hi haurà linxs per protegir, foques per cuidar, ocells per anellar, papallones per caçar, arbres per mesurar, vegetals per analitzar, boscos per conservar.... Em sembla que ens toca a tots bastant a prop.

Després del discurset,voliar dir-vos que estic contenta d’haver caminat o seguir caminant junts. Perquè vosaltres, Petits Biòlegs, entusiastes decidits, admiradors del que jo més admiro, m’heu ajudat a posar cara i ulls a un sentiment per convertir-lo, ara també jo decidida, en el meu futur. Gràcies.
Espero trobar-vos aviat. A mi, busqueu-me a la taiga, a la selva tropical o sota un baobab.

Amb molt d’amor,

Amaranta.

19 de Juliol de 2011