Jo, que viatjava a l'Amazonia sense cap propòsit explícit més que viure-la tan verdament com pogués. Que només volia deixar-me portar com una ploma al vent i deixar-me estimar per la vida. Que ho necessitava. Que estava tan feliç pel simple fet d'estar en un lloc com aquest que no esperava res més a canvi... Potser ha sigut les meves ganes, l'alegria o l'entusiasme que tenia en aquest viatge... o potser ha sigut la vida mateixa, la mare Terra que ha decidit donar-me una empenta i un cop de bona sort. No ho sé. Realment aquest viatge ha estat increïble. De fet, molt, molt més que un viatge. Viatjar ha estat tan sols l'eina per coneixe'm més a mi mateixa i en conseqüència tornar-me a estimar molt. També per conèixer una sèrie de persones que s'han creuat amb més o menys emprempta en el meu camí i de les quals: de totes i cada una d'elles he après alguna cosa. He estat molt feliç al Brasil, més del que feia temps que no estava: he tingut amor, amics, riures... sobretot natura.
Natura... no sabia abans fins a quin punt era indispensable aprop meu, el vincle tan gran que tinc com a persona amb la natura i la capacitat que té d'influir en el meu estat d'ànim.Aquí, on el verd es multiplica en mil matisos, on les formes de vida són exhuberants; on la natura, en definitiva, encara és més forta que l'home... m'he omplert de fulles, de troncs, de papallones i vida. I així, ja era una altra persona que, pel que sembla, desprenia vida també.
I sense voler-ho ni intentar-ho, tan sols deixant-me portar talment com una ploma la vent, la vida brasilera m'ha acollit amb les braços oberts: estimant-me, embolicant-me com una mare, acompanyant-me i deixant-me caure delicadament en indrets bonics prop de persones grandioses. Gràcies, Terra per aquest gran viatge.
El que n'he tret no és comptable ni explicable. No són coneixements enumerables o persones concretes.
Com a mínim, n'he tret passar un mes molt feliç i l'únic que espero ara és que no s'esvaeixi aquest sentiment quan l'avió s'enlairi. Que m'acompanyi i em faci viure de la mateixa manera allà a la meva terra també.
De que tinc un cor un centímetre més gran no en tinc cap dubte.
Até mais, verde. Obrigada por ser tan grande e por ter, en suas terras, umas gentes tan amorosas. Vou voltar com certeza.
Julho 2010
avió Säo Paulo- París-Bcn (Brazil)
Hola guapa!
ResponEliminafelicitats per la empenta, espero llegir-te força!
De moment, ahí va un regalitu de la Cecilia Meireles, perquè segueixis vivimnt i cantant i encantant...
Un petó, i que vagi bé!
MOTIVO
Eu canto porque o instante existe
e a minha vida está completa.
Não sou alegre nem sou triste:
sou poeta.
Irmão das coisas fugidias,
não sinto gozo nem tormento.
Atravesso noites e dias
no vento.
Se desmorono ou se edifico,
se permaneço ou me desfaço
- não sei, não sei. Não sei se fico
ou passo.
Sei que canto. E a canção é tudo.
Tem sangue eterno a asa ritmada.
E um dia sei que estarei mudo:
- mais nada.
gRÀCIES, Tito.
ResponEliminaës preciosa!
Eu canto porque o instante existe
e a minha vida está completa.
Não sou alegre nem sou triste:
sou poeta.
QUE BO
Me'n alegro de que estiguis per aquí! I de moment ja has avançat més que jo, a veure si fico alguna coseta.
ResponEliminaUn petó i fins demà!!
Hay placer en los bosques sin senderos,
hay éxtasis en una costa solitaria.
Está la soledad donde nadie se inmiscuye,
por el oceáno profundo y la música con su rugido:
No amo menos al hombre pero si más a la naturaleza.
Lord Byron.
I love not humankind the less,but nature more!
ResponEliminaL.B.
Amaplanta, definitivament has de tornar al Brasil...
ResponElimina