Vita i Veloma

L'aeroport de París em sembla avui un indret més exòtic que els tròpics. Cotxes? Sabates? Ulleres? edificis que s'aguanten? On són els taxi-brousse, els lytchis, els cistells de colors... Cada vegada que pujo de la franja de l'equador em resulta dolorós desprendre'm d'aquestes coses. Com si semblessin necessitats bàsiques, drets d'una ciutadana del món, més que d'altres que aquí dalt tendim a reclamar.
Treballar a l'Àfrica no és ni de bon tros igual que viatjar-hi. Fer-se a la vida africana permet coneixer amb més profunditat els pros i contres d'aquesta pobresa acolorida. Unes setmanes no són suficients per trobar a faltar comoditats que ens resulten massa naturals. I més quan es viatja i s'està tan exitat per la novetat que l'estat drogat d'emoció ens fa viure un núvol més aviat que una realitat. Viure a l'Àfrica m'ha fet recordar que m'agrada sortir amb els amics, els carrers de Barcelona, m'agrada dormir en un matalàs, rentar la roba a la rentadora, coneixer gent nova que potser s'assembla a mi... No sé fins a quin punt és que m'agrada o que hi estic massa avessada per poder-ne prescindir.
 Per altra banda, perquè hi vivia m'han deixat ser africana. Jo he après la llengua i tots ells m'han acceptat com una més. M'he sentit molt a prop seu culturalment. No a menys de mig camí entre Finlàndia i Madagascar. Si no hagués viscut, si no els hagués viscut, mai no hagués pogut travessar la boira d'amistat pausada que els envolta i aprendre a escoltar quan parlen tan fluixet. I el disfrutar l'alegria i la dansa... el caliu de Madagascar.
Per això, casa meva de Mada no és el centre ValBio ni els companys biòlegs amb qui he treballat. Casa meva és tota la gent de pell morena i ulls asiàtics, és el vary sy laoka, és la llengua, el dombolo. És també el bosc i la humitat i la pluja.  És tot el que porta moltes As i moltes Rs i moltes Os al nom, i acaba en gasy.
Misaotra malagasy.
Mandrapiahona.