Rasia, Odenissa i el paradís de les pomes enverinades

Estaven assegudes a la sorra de la platja quan les vam conèixer. Elles, com nosaltres, esperaven una barca per creuar a l'illa de Sakatia. Sakatia, nom de la qual vol dir "barrera de l'amor" en malagasy, és un illot adjacent a l'illa de Nosy Be: illa  propera a la gran illa de Madagascar. És un desembre tropical.

 La Rasia, l'Odenissa, jo i i l'Aurora, la meva amiga finlandesa, jugàvem al 3 en ratlla amb petxines sobre l'arena i esperàvem a ritme africà. , mentre xerràvem en el francès precari d'unes i les altres i compartíem una mica dels mons respectius. Aviat van convidar-nos a anar al seu poblat a Sakatia, on podríem plantar la tenda. 

Un cop a l'illa, vam caminar per un sender fins al poblat d'Ampasimena (platja-vermella), que es va obrir a la nostra vista com la terra promesa. Les cases de fusta un tant alçades del terra, davant les quals algunes dones destriaven l'arròs i brillava la seva pell fosca dins uns vestits de mil colors. Vegetació abundant i flors de tots colors per tot arreu.
La Rasia i l'Odenissa estaven orgulloses de tenir-nos com a convidades. S'interrumpien l'una i l'altra per ensenyar-nos la riquesa d'aquell lloc: d'un arbre agafaven mangos, de l'altre bananes, llavors una corria i tornava amb una pinya acabada de tallar, dàtils, cocos... La fragància dolça i estiuenca de  la flor de l'Ylang-ylang ho envoltava tot, donant a l'aire una cadència plaentera.La tenda la vam posar a primera línia de mar, apartament amb vistes, en el l'espai que quedava entre quatre palmeres que ens podrien haver matat d'un cop de coco al cap.

La seva tieta ens va cuinar un peix lloro que encara lluia més de 5 colors, acabat de pescar, el va acompanyar amb arròs al coco i ens va fer morir-nos de plaer degustatiu. Després ja era nit, i les nostres amigues estaven impacients per anar al cabaret dels dissabtes, on, ja ho veuríem, hi havia bona música i molts vazaha. No enteniem gaire què volien dir amb un cabaret enmig d'quell poblat de cases de fusta on mai hi havia hagut electricitat, però hi aniríem si no volíem causar-los la decepció més gran de la seva vida.

Es sentia la música moderna des de la vora de la mar, uns quants centenars de metres lluny del recinte de lones quadrangular que feia de discoteca. Vam pagar per entrar, nosaltres i elles. Tothom. Així mateix, tothom a dins ballava: dones de totes les edats, homes, nenes i nens. Era un ambient alegre i local, un tant estrambòtic el fet que hi hagués la Shakira sortint d'uns altaveus en aquell racó de món, però agradable al cap i a la fi.

Fins al cap d'unes hores, quan senyors blancs van començar a envaïr el local. Envaïr perquè la seva presència va transformar l'escena nocturna. Primer un, després un grup de 3, després un de 5 i així fins a més de 15 homes europeus i cap dona, entraven, es miraven altius el panorama, i amb una cervesa a la mà, pit enfora mode gall de festeig repassaven totes les femelles de la festa...somreien entre dents. Entre ells sentia parlar sobretot francès i espanyol. En general les dones se'ls acostaven i els ballaven molt sens(x)ualment, d'una forma força convencional a la dansa africana, però que des del punt de vista europeu té un significat provocatiu.

Tots, quan entraven i localitzaven a dues noies blanques en aquell seu festí secret feien cares d'espantats. En un moment donat vaig treure la meva càmera, amb la determinació de mostrar al món el que feien alguns europeus a l'Àfrica. De seguida, però, un home de cabells blancs ben pentinats se'm va acostar decidit a preguntar-me que què feia allà. Vaig aixecar les celles i vaig contestar-li: el mateix que tu, suposo: ballar. Però ell va insistir: no, no, però que què hi fas a Madagascar. Vaig captar en aquell moment que patia que fos periodista i vaig anar escapulint-me de les seves preguntes perquè no sabés que no ho era. Volia que estigués sota tensió almenys una estona més. Fins que em vaig delatar i li vaig dir que era biòloga i tot content, cara ara destensada, va explicar-me que ell era cirurgià en un hospital a París i que el seu fill, que també era a la festa, feia la tesi en biologia molecular també a París.

I jo, indignada encara més al saber que eren gent "educada". Pocavergonyes. Pensava ja en la columna que faria al "Le Monde" explicant com homes molt cults i ben situats, eren tan miserables que se n'anaven a poblats indígenes malagasis a buscar a dones i nenes, i pagal-s'hi el sou d'un any per passar una nit amb elles.

Mentrestant, els homes, els pares, s'havien apartat de la pista de ball, ara presa per unes danses injustes, desiguals...i s'ho miraven de reüll des del marge, pensant, per aguantar-ho, en els quartos llaminers que els arribarien l'endemà a casa.

De les nostres amigues, la Rasia s'havia apagat amb la vinguda dels "clients" (com així els anomenaven) i seia al banc sense voler ballar. L'Odenissa, en canvi, imitava la seva mare, tieta i altres, movent-se exageradament davant dels homes que encara no en tenien cap agafada. 

Vaig seure amb la Rasia, li vaig passar un braç per les espatlles mentre li preguntava si ja havien anat elles també amb clients. Em va dir que no, que a ella això no li agradava. I la teva germana? Vaig seguir... I em va  fer, sense mirar-me a la cara: aviat, peut-être aviat. Les dues ens vam girar per mirar l'Odenissa, que voltava extasiada entre mirades d'ulls blaus carregades de bitllets, i a la Rasia li va caure una llagrimeta de l'ull dret. Li vaig demanar, molt seria, que es cuidés ella i de la seva germana. Vaig afegir que allò era molt injust perquè aquells tenien molts diners i no feien aquestes coses amb les dones del seu país, etc. Però tenia la sensació que la Rasia això no ho entenia. No comprenia perquè hauria de ser una cosa dolenta, o no-ètica. Tal vegada per haver-ho vist fer des de fa temps per les més grans que ella. 

Tot i així, se li escapava una llagrimeta de l'ull dret.

Ara amb forces renovades, (o ràbia alimentada) l'Aurora i jo vam tornar a sortir a la pista de ball. Vam agafar la Rasia i l'Odenissa pel braç i vam començar a ballar lliurement. Altres dones també se'ns van afegir i totes ens miràvem les unes a les altres i reiem molt, fent els moviments que ens donés la gana per una estona seduir la música, que no res més. Jo ballava tant com podia, i ho feia per clamar la llibertat nostra, la de les dones aquella nit a Ampasimena, de dansar lliures sense convertir-nos en objectes sexuals. I per la llibertat de les nostres amigues de ser adolescents i no carn a preu barat.

El turisme sexual és un fenòmen molt fort i publicament acceptat a Madagascar. No és això, doncs, el que vaig trobar terrible de la festa a l'illa de Sakatia. El que m'enrabiava era que aquelles dones no eren professionals que haguéssin escollit lliurement fer aquell ofici( fins i tot presionades per la situació econòmica). Eren mares i filles d'un poblat precari, on de sobte un cop a la setmana hi ha algú que porta música moderna. I allà mateix, a les seves cases, homes rics els ofereixen per una nit amb elles més diners que no veuran mai. No eren professionals, eren preses forçades. Mercaderia sense elecció.

Els seus compradors eren turistes que s'allotjaven a algun dels 3 resorts de la mateixa illa; on, probablement, un espavilat els informava d'una festa on hi trobarien moltes noies maques i joves disposades a tot.

Una mica més d'info sobre turisme sexual:

http://contraelmaltrato.blogspot.com.es/2008/09/diferentes-clases-de-turismo-sexual-2.html

Un article sobre el turisme sexual a Madagascar, on la crisi política i econòmica dels últims anys està fent augmentar escandalosament aquest fenòmen.

http://www.bettercarenetwork.org/resources/infoDetail.asp?ID=23644&flag=news

El món blanc

"...Me encanta vivir. Me encanta vivir aquí, encima de las nubes.

 Dónde todo es muy simple. Mineral."

-Eider Elizegui, Mi Montaña.

(Febrer 2012)

En marxa, en ruta. Altre cop a l'aventura. Un mes de vida sèria i sedentària ha estat prou i massa.

El Claes m'acompanya a l'estació, al vespre, i s'espera  a l'andana fins que pujo al tren i els esquís també son amb mi dins el vagó. A Tampere la Camille m'espera, i pujo al seu tren. LLavors es fa de nit i creuem 972kms de Finlàndia en línia recta cap al nord. 

Pallas-Yllästunturi National Park, latitud  68°09′32″N ,Laponia Occidental, farem una travessa de 60 kms amb esquís, de refugi en refugi durant 6 dies i 6 nits.

camí de Mustavaara a Pallas - C.Nollet

Comencem a esquiar entre camins de bosc taigà. Els arbres, preciosos, són gegants nevats que es torcen i ens saluden quan passem pel seu costat.

Més tard, les sorpreses de la nit ens enganxen més d’hora del que havíem imaginat. Sortim del refugi on pernoctem soles, i observem el cel amb els ulls i la boca tan oberts com podem. La nostra memòria no té referències per creure’s el que veu, la nostra llengua, no té paraules per expressar-ho.

El cel de color blanc, verd i rosa dibuixant siluetes canviants. Són fantasmes que dancen sobre un tel negre i juguen a acostar-nos-en i a amagar-se. Primer un focus des d'un cantó del cel. Llavors un altre des del cantó oposat d'aquest, i corrent per retrobar-se, s'ajunten al zènit i fan un arc lluminós que ens cobreix el cap. Sembla impossible. És maravellós.

Esbufeguem , callem, ens mirem i sabem que aquesta experiència ens farà recordar l’una a l’altra per tota la vida.

Aurora boreal -C.Nollet

Els dits em comencen a agafar un to negre que no se'n va ni amb la neu. Vida de refugi i foc de llenya. Després de la segona nit de refugi, tornem a Pallas i i ens trobem amb la Laure i el Mathieu. Hem carregat un trineu de joguina amb el menjar, li hem fabricat unes cintes amb cordill prim i ens l'hem lligat a la cintura. Es diu George, i vindrà darrera meu tota la ruta.

Primera etapa de pujada, i al capdamunt, el coll és un relleu ondulat monocromàtic on hi hem trobat una caseta de fusta que avui és casa nostra. No sembla que hi hagi aurores, però la nit és d'una plenitud espectral. Com si estiguessim al sostre del món: el blanc absolut que cobreix la cresta suau a l'est, i les planes lapones que s'extenen a l'oest. Perdudament infinites.

Pujada al mount Pallas -C.Nollet

finestra del refugi de Montelli -C.Nollet

Quan esquies amb ritme constant, i deixes els esquís lliscar un rere l'altre, seguint les traces rectilínies del terra quan n'hi ha... oblides que esquies i oblides que penses. La vida en blanc i negre. Els rens són blancs, les perdius: blanques. El terra és una esponja blanca immaculada, enganyosament agradable, perillosament inestable. El cel està esborrat per un boira densa i blanca. La ventisca em crema només la galta esquerra, i a mi, com als arbres, ens deixa tenyits de blanc cristal·lí perquè ens confonguem amb tot el demés i no esagarrem la pau celestial que ho envolta tot.. I a darrera de tot el Sol que lluita per enviar-nos senyals lluminosos a través de la boira, esquivant la ventisca gelada que els vol fer equivocar de camí.
Nosaltres que  solquem la neu espessa a cada passa, mentre les agulles de neu corren amb el vent i se'ns claven a la cara, congelant-nos la única porció de pell que no hem pogut tapar bé.

Etapa Montelli-Hannukuru -M.Baconet

  
M'agrada anar al capdavant de la expedició. Als meus companys també els agrada. Saben que no canvio el ritme, que no és ràpid, i el més important de tot: que mai m'aturaré. Com un bou de càrrega, arrossego amb una resistència i perseverància estoica el trineu que em pesa a les caderes i els meus companys que em segueixen els passos. 
M'agrada anar al davant perquè em puc permetre oblidar-me'n dels demés i sentir-me propietària d'aquest univers irreal. Sento el fregar dels meus esquís sobre la neu verge i rere això: res. El que se sent quan ha callat, fins i tot, el Silenci.
I amb els ulls miro lluny intentar trobar alguna muntanya alta, aguna referència que m'indiqués que estic en una àrea limitada. Però no n'hi ha, sóc jo la  més alta de tot. 
On són els límits de l'infinit? La meva immensitat de sucre no en té, de limits. El mateix paisatge és continu fins l'horitzó, en les quatre direccions. I en les vuit.
Si de sobte desaparegués la gravetat i la Terra deixés escapar-nos, ens allunyaríem del globo en línia recta mentre els nostres esquís no deixarien de fer passes regulars. Suraríem. Si l'univers no fos negre, estaríem a Laponia.

Etapa Hannukuru-Sioskuru - C.Nollet

Esquiem pel sostre del món de Manytröva a Montelli, i d’allà a Hannalukuru. D’aquest a Sioskuru sota un vent terrible i un fred tallant que ens fan la vida impossible. Del refugi de Sioskuru anem al de Pyhäkero, deixant poc a poc les cotes més altes dels “tunturi” , redescobrint el verd de les  fulles dels arbres... I en aquest últim tornem a la realitat. Tan absurda com que compartim el refugi amb 14 militars espanyols en missió d’entrenament  en condicions extremes.  Extremadament van equipats per fer la mateixa ruta que estem a punt d’acabar nosaltres. I el George se’ls mira des de la porta amb un somriure burlós i un orgull de trineu guanyador que cap  material supersònic seria capaç de sentir.

Refugi de Montelli -M. Baconet

Els guia el Sergio, amb qui compartim històries d’aventures pel món al costat del foc de llenya. Ell té la calma de muntanya entre els pels enredats de molts dies de no afeitar-se. Inspira serenitat, paciència i perseverància. Experiència, saviesa i humiltat. Solemnitat. Natura i pau. Ha adquirit l’esperit de la muntanya.

Finalment, hem creuat un llac gelat gran per arribar al poblet  de Hetta.  I els nostres turons undolats s’han quedat  a l’altra vora, amb ell els rens i la ventisca que ens busca per jugar; però ja no ens troba. els peus no se’m poden parar de moure quan la  neu es troba amb l’asfalt. Volen seguir esquiant i bebent més neu i llum i prou. I pau.

Mathieu, Laure, Camille, Amaranta. I el George!

Gràcies Camille Nollet i Mathieu Baconet per les fotografies.  Merci Camille et Mathieu  pour    les fotos. Thanks you all for being such a positive and strong minded team.

El Caballo Suelto

(A tots els que somien i el món no els hi segueix el ritme.)

Pegando brincos me iré como una rana,

y en los nenúfares me aposaré.

Extremoduro

Demasiado pausado
Lento, sólo, acobardado
Pobre, todo, nada tiene,

Anda desesperado.
¿Dónde coño está quien siente?
Vive poco, sueña siempre.

Riendas sueltas a correr
pero tan desorientado
anda el caballo allí abajo
que no es pobre que no quiera
más vivo no puede ser.

A volar sí que se atreve
no le rozan las pezuñas,
cielo casi con las puntas
tan cerca y no lo ve.

Le adviertieron los de gris
que allí no se llega volando,
sólo se llega despacio
paso a paso, pie a pie.

Piensa -"no iré en alas, cobardes,
Pero andando no llegaré.
Pezuñas fuertes y adelante
yo saltando lo alcanzaré."

Primavera 2011

VOSALTRES, QUE FAREU UN FUTUR VERD ( Carta als meus amics futurs biòlegs)

Estimats petits biòlegs,

Ara que ja som més grans i comencem a volar del niu, volia parlar-vos de biologia.

Ciència que estudia la vida i la vida, per definició, és natural. Som o serem experts en natura. I això ens alegra perquè tots, d’una forma o altra ens l’estimem.

Jo m’estimo la natura perquè la sento, l’escric, la penso... la contemplo com una obra d’art cèlebre, quasi miraculosa. La visc com un huracà on la vida té una altra dimensió, on les coses són millors o pitjors però sempre més intenses. Més aviat la necessito. No sé vosaltres, però jo no sé què faria sense natura.

La natura és constantment amenaçada i les armes que l’ataquen són de formes i aspecte variats. A vegades d’acció directa, com excavadores que tallen l’Amazonia o vaixells que cacen balenes al Pacífic A cops, però, són d’acció més subtil i indirecta.

Els tomàquets al súper que són rodons, lluents i baratos. Les botigues plenes de roba moderna i tan assequible, les hamburgueses per 1euro...és un entorn massa temptador... I nosaltres que empunyem l’arma i comprem i comprem... accelerant uns cicles de producció escandalosament insostenibles.

Som cada u de nosaltres, els ciutadans, que fem que la roda giri més o menys ràpid. Tant ràpid com curt és el temps que dura la samarreta a l’armari, el mòbil a la butxaca o l’ordinador en ús.

Us escrivia per recordar-nos que nosaltres, els experts en natura, som els que tenim les eines per considerar, analitzar i avaluar totes aquestes amenaces que afecten el nostre objecte d’estudi. També els arguments per enfortir la lluita contra la seva destrucció.

Recordar-nos, també, que estudiar la natura ens dóna no només plaer sinó que (si tot va bé) també ens donarà el pa de cada dia. La natura ens dóna molt; A nosaltres, que en viurem, quasi ens donarà la vida.

Per això, perquè el coneixement que tinc el privilegi de tenir i el deute que tinc amb la natura és tan gran, em sento amb l’obligació moral d’utilitzar-lo en pro d’ella.

Tal com un metge que fa el jurament hipocràtic amb els pacients, us animo a que el fem nosaltres amb la nostra Terra. Si tenim la sort de saber i tenim consciència per jutjar, llavors no tenim excusa: tenim l’obligació d’actuar.

Actuar és un verb actiu. Vol dir no només posicionar-se, sinó també aixecarse, implicar-se, comprometre’s...també a vegades sacrificar-se.

Sacrificar, si així ho enteneu, una mica d’èxit individual, o del benestar personal per allò que, sense buscar res a canvi, alimenta la felicitat de tots.

Sense la nostra lluita, demà no hi haurà linxs per protegir, foques per cuidar, ocells per anellar, papallones per caçar, arbres per mesurar, vegetals per analitzar, boscos per conservar.... Em sembla que ens toca a tots bastant a prop.

Després del discurset,voliar dir-vos que estic contenta d’haver caminat o seguir caminant junts. Perquè vosaltres, Petits Biòlegs, entusiastes decidits, admiradors del que jo més admiro, m’heu ajudat a posar cara i ulls a un sentiment per convertir-lo, ara també jo decidida, en el meu futur. Gràcies.

Espero trobar-vos aviat. A mi, busqueu-me a la taiga, a la selva tropical o sota un baobab.

Amb molt d’amor,

Amaranta.

19 de Juliol de 2011

Vita i Veloma

L'aeroport de París em sembla avui un indret més exòtic que els tròpics. Cotxes? Sabates? Ulleres? edificis que s'aguanten? On són els taxi-brousse, els lytchis, els cistells de colors... Cada vegada que pujo de la franja de l'equador em resulta dolorós desprendre'm d'aquestes coses. Com si semblessin necessitats bàsiques, drets d'una ciutadana del món, més que d'altres que aquí dalt tendim a reclamar.
Treballar a l'Àfrica no és ni de bon tros igual que viatjar-hi. Fer-se a la vida africana permet coneixer amb més profunditat els pros i contres d'aquesta pobresa acolorida. Unes setmanes no són suficients per trobar a faltar comoditats que ens resulten massa naturals. I més quan es viatja i s'està tan exitat per la novetat que l'estat drogat d'emoció ens fa viure un núvol més aviat que una realitat. Viure a l'Àfrica m'ha fet recordar que m'agrada sortir amb els amics, els carrers de Barcelona, m'agrada dormir en un matalàs, rentar la roba a la rentadora, coneixer gent nova que potser s'assembla a mi... No sé fins a quin punt és que m'agrada o que hi estic massa avessada per poder-ne prescindir.
 Per altra banda, perquè hi vivia m'han deixat ser africana. Jo he après la llengua i tots ells m'han acceptat com una més. M'he sentit molt a prop seu culturalment. No a menys de mig camí entre Finlàndia i Madagascar. Si no hagués viscut, si no els hagués viscut, mai no hagués pogut travessar la boira d'amistat pausada que els envolta i aprendre a escoltar quan parlen tan fluixet. I el disfrutar l'alegria i la dansa... el caliu de Madagascar.
Per això, casa meva de Mada no és el centre ValBio ni els companys biòlegs amb qui he treballat. Casa meva és tota la gent de pell morena i ulls asiàtics, és el vary sy laoka, és la llengua, el dombolo. És també el bosc i la humitat i la pluja.  És tot el que porta moltes As i moltes Rs i moltes Os al nom, i acaba en gasy.
Misaotra malagasy.
Mandrapiahona.

AFTER JUNGLE

“Estic impressionada. Sota una lona que s’aguanta amb pals, i les gotes cauen a sobre...aquesta pluja persistent. Avui ha sigut un gran dia.” (19 d’octubre)

Vam caminar més de 6 hores sota el sol amunt per turons coberts per plantacions de banana i avall per camps d’arròs inundats. Llavors, quan ja estàvem exhausts, vam arribar al peu d’uns penya-segats on s’hi obririen unes quantes vies maques, vaig pensar. I tot seguit, a l’altra banda de la vall, vam veure per primer cop la muntanya que encara té bosc, i  allà dalt entre els arbres hi havia el nostre campament. La pujada des del peu semblava feixuga però ho va ser molt més quan encara el camí no s’havia empinat prou i ja s’havia fet ben fosc, i una pluja sobtada i grossa ens havia deixat xops en pocs minuts. No teníem llanternes. Recordo no veure res i només sentir com els peus se m’enfonsaven i relliscaven al fang i haver-me d’aguantar a qualsevol vegetació del camí per no caure enrere. Estava tan exhausta que m’era igual tenir tota la roba mullada, i que els cabells em regalimessin sobre la cara, i sentir que les sangoneres em pujaven per les cames i era inútil treure-les perquè en pujarien més.

 ( 23 d’octubre)

“En el petit paradís de Miaranony sec ajaguda sobre el tronc d’una Daubergia. Darrera hi ha el murmuri de l’aigua del riu SakaBe que fa un meandre tancat i envolta el campament en una península. Una tassa de cafè preparat al foc de llenya al mig de la selva té més bon gust que qualsevol altre cafè del món. Si a més el Sol treu el cap rere el fullam i les lianes i t’escalfa el cos fresc després d’un bany al riu, cansat després de caminar dues hores per pujar de la vall a la muntanya...I una olla s’escalfa al foc amb arròs pel sopar... i t’encens un cigarret perquè no et cal aturar el temps, que ja està parat, i pots disposar-te a seure, tan sols, i apreciar.

Per arribar al petit paradís de Miaranony m’ha calgut força esforç i perseverança els últims mesos. A banda d’això cada dia que anem a treballar al bosc cal baixar pel caminet relliscós i molt empinat 1000 metres muntanya avall. El treballar al camp és dur, suem molt, i caminar per la selva és esgotador. Avançar no és caminar sinó tallar amb el matxet la vegetació per fer camí, alçar el peu sobre un tronc mort ara i ajupir el cap sota un altre després. Travessar rierols amb l’aigua fins al genoll i espolsar-se les sangoneres de les cames de tant en tant. Rascades per aquí, relliscades per allà...

Això sí, a dalt hi ha el riu SakaBe que fa un meandre, i al mig la nostra illa secreta amb el petit campament en una clariana tallada per a tal fi. No hi ha dutxa d’aigua calenta de premi, però en cavi em banyo allà on el riu fa una mica de gorg, l’aigua tan gelada i tan bona...en comptes de rajoles tenim lianes, que no està gens malament. No tenim radiocasset però la selva està plena d’una banda sonora suficient.

Com que és diumenge avui no hem treballat als transsectes del bosc, sinó que hem baixat al poblat de Miaranony que són no més de 7 cases de fang i palla. I una escola. A l’escola d’una aula de 20m2 hem explicat avui la nostra feina. Estava plena a rebentar i la calor i l’olor a suat feien l’atmosfera pesada. Homes, dones i nens del poble i els poblats veïns seien als bancs si podien, drets o fins i tot miraven des de la finestra si no hi havien cabut per entrar. La Silvija ha explicat el seu projecte amb les formigues i perquè són tan importants pel bosc i per mantenir els seus camps fèrtils. Després m’ha tocat el torn a mi, que he explicat que les erugues i les papallones són el mateix animal i que la seva presència ens indica la bona salut del bosc, que com una persona necessita una dieta variada, cal molta diversitat de plantes i animals, per estar fort i viure molts anys. Bé, no és ben  bé així però no he sabut explicar millor la importància d’estudiar les papallones a tota aquesta gent que no sap llegir ni escriure i que només coneix plantacions de banana i camps d’arròs.

Són molt pobres, potser més del que he vist en altres llocs del món: la terra és molt poc fèrtil, només mengen arròs i kasava, i si han pogut vendre algun sobrant a mercat potser toquen mongetes per sopar. No tenen hortalisses ni arbres fruiters. Les cases són buides, no tenen cap tele, radio, generador...absolutament res de tecnologia. No hi ha enlloc electricitat. Tampoc tenen roba neta, sobretot els nens, que amb prous feines van tapats i sovint estan molt bruts. He vist moltes panxes inflades pels paràsits intestinals.

Avui, per això, han jugat petits i grans a caçar papallones. Els hi he ensenyat com funciona el caçapapallones i poc a poc s’han animat a provar-lo. No crec que les papallones siguin res especial per a ells, més aviat al contrari, que les veuen cada dia i deuen pensar que aquesta vazaha està boja, que ve de tan lluny per caçar papallones i viure al mig del bosc, muntanya amunt, on la majoria d’ells no posa els peus  en sa vida.

El bosc és desconegut per a la majoria de dones i pels homes és el lloc feixuc de caminar per on deixen pasturar el Zebu i després el van a buscar. En treuen llenya i poca cosa més. Més que res els fa nosa i el talen contínuament per fer noves parcel·les per sembrar arròs, que només seran fèrtils per una collita. Després foc, una mica menys de bosc, una nova parcel·la per l ‘arròs i la terra erma i fangosa de la collita anterior.

Diuen que així ho han fet sempre els seus antecessors i que així ho han de fer.

Aquesta gent té com a religió els seus avantpassats, pel que sempre viuen basats en el passat. Però miren poc al futur, pel meu parer. No sé com no veuen que cada cop han de pujar més muntanya per plantar arròs i el bosc només roman a la part alta de les seves carenes.

Els seus antecessors els haurien de dir que no tenen futur.

Em fa pena conèixer una cultura així d’insostenible.

Avui també hem parlat amb els avantpassats. Han fet una cerimònia especial per explicar-los que hi ha uns homes blancs fent coses estranyes al bosc però que no volen  mal a la comunitat, i que què els sembla.

Tot això els explicava l’home més vell de Miaranony als antecessors, que devien ser en algun lloc rere la finestra, perquè cap allà mirava l’home vell mentre parlava solemnement

(25 de Novembre)

Sembla que per fi es va perfilant el meu experiment amb les papallones. És clar que, alhora que el perfilo em pregunto per què vull inventar-me un experiment. Seria molt més fàcil ajudar la Silvija, com fan l’Aurora i la Riikka, ara que sé que l’experiment és xulo i la companyia agradable.

He hagut de dissenyar tres cops l’experiment i fracassar-ne dos per trobar un mètode que sembla que funciona. I encara dubto que tingui resultats. Però una cosa he après en prendre decisions, alguna s’ha de prendre un cop presa, tirar endavant. I més encara si hi ha gent al teu càrrec que espera que li donis un programa setmanal i  instruccions clares i concises. Potser no tinc res clar, però almenys he de fer veure que sé el que em faig. (...)

“Morfologia comparada de les papallones del gènere Henotesia a diferents altituds al bosc primari a Madagascar, com a mesura de les pressions de selecció que afectes la fisiologia d’aquests insectes.”

Sona bé, o què? Aquests invents que m’empesco....almenys tinc l’habilitat per fer-los sonar literaris. Dubto més de la meva habilitat per fer-los realistes.

 (8 de novembre)

Ara que m’he acostumat a la immersió selvàtica de Miaranony no me’n vull anar. Pateixo una mena de síndrome d’Stokholm al estimar-me la causa del meu segrest. El bosc bonic, ric, viure’l és dur, s’hi passa gana, fred i la humitat constant fa que les floridures avancin sense remei per totes les meves robes, sac, coixí...el bosc que engoleix els meus ànims, la meva sensatesa, em torna animal visceral que s’enyora i vol menjar alguna cosa més que arròs.

El bosc immens i primitiu que m’entortolliga amb les lianes que punxen però amaren. Que m’espanta quan és gris amb tanta boira i em convida a explorar-lo perquè m’hi perdi.

No em veig capaç de deixar aquest bosc i el meu indret rere la Daubergia on ara encara tinc la sort de seure i escriure escoltant l’aigua que plora la selva després de la tempesta i que ara rellisca muntanya avall per les pedres de la llera  del SakaBe.

Per tal de desenganxar-me paulatinament del fang dels senders de la selva avui he baixat a la vall..

. 

(12 de Novembre)

“Escric per necessitat instantània de compartir tot el que visc. El que visc no es el que veig,i per tant el que un veuria si veiés el que jo veig. El que visc és el que escric. No és el que un altre escriuria que ha viscut, per això si em llegeixes l’únic que pretenc és que puguis viure el que jo i només jo he viscut. Amb l’única manera que em veig capaç de fer-ho.”

“Enyoro el riu, la selva, el fang...

“ No diria d’aquest bosc que una natura pura i innocent. Potser per l’experiència viscuda diria que és una natura primitiva, basta, poc elegant. Profunda, agressiva, compungidora. Depuradora. Temperamental. Si el bosc fos una persona aquesta seria reservada, com aquells plens de vida i d’emocions a la recambra que mai saps per on et sortiran. Com la fera, la Fossa, que s’hi amaga, bèstia noble, bandera del bosc. Que custodia recelosa el poc tros de casa que li hem deixat per viure. Com és el llop al Pirineu, ell que regentava el sistema, és un capità ferit. Un rei traït.  Que per honor, per orgull no es deixa veure. No voldria mai que el veiéssim amb  cara de derrota. Per això no sabem mai quan apareixerà, cap on serà el proper pas que farà.

Doncs el bosc de Ranomafana s’hi assembla. Aquesta selva on no hi ha animals verinosos ni perillosos és esfereïdora i intensa. M’agrada dir intensa perquè pot suggerir moltes coses diverses però en tot cas moltes i  fortes.

I van passar uns dies més la camp SakaBe de pau, amistat i natura fins el dia de marxar. Dia abans del qual vaig dedicar a acomiadar-me de la cascada, del camaleó que vivia en una branca sobre la meva tenda, de la daubergia que m’havia acomodat l’esquena en tantes hores de cafè i llibreta, del martinet pescador amb qui compartíem riu per viure. Hi hem establert un acord cordial, no li hem pres cap peix i ell a canvi ens ha deixat agafar aigua cada dia.

Vaig recórrer per últim cop el sender fent la meva feina de col·lectar papallones. Però aquesta vegada vaig plegar aviat l’arma a la motxilla i de tornada, en comptes d’atrapar totes les papallones marrons amb ulls taronges que trobava, m’aturava, l’observava pacíficament fer el seu aleteig sense sentit pel sotabosc, la deixava que prengués el Sol ales obertes al mig del camí. Aquesta temporada les papallones estaran menys morenes per culpa meva. Ja em val. I li deia en papallonenc (que tants dies parlant només amb elles bé que l’he après), li deia, perdó papallona marrona per haver liquidat unes quantes (entre dents) unes moltes companyes teves. Pensa-ho així, papallona, si Darwin no s’equivocava més probablement hauré matat aquelles tontes, aturadetes que no van saber escapar de mi. Mira que no els hi vaig posar gaire difícil, que sóc més aviat patoseta en això de perseguir criatures que volen a través d’un sotabosc accidentat. Si tot va bé, papalloneta, ara tu i les teves filles sereu més ràpides i espavilades que els vostres pares ho van ser. A més no us he deixat sense mares, només sense pares, estic convençuda que les mares són imprescindibles per ensenyar els petits a volar.

No sé si les papallones de color volón-shokolà de Miaranony han fet els paus amb mi. Jo, en homenatge, me’n duc el seu nom en la meva persona, doncs és degut a elles que tots els malagasi del campament, i per extensió els habitants dels poblats, incapaços de pronunciar aquest nom tan llarg que em van posar al néixer, em van decidir rebatejar. Lólo (lúlu), papallona en malagasi és el meu nom.”

Pel camí de tornada, em vaig voler enganxar al ritme de les “pórters” dones, que és molt alt. Per no ser menys vaig voler portar la meva pròpia motxilla grossa a l’esquena i corria, però no em queixava rere aquelles jovenetes valentes de peus nus. Elles ja em coneixien, la lólo , com no; i em van acollir contentes entre el seu grup.(...)

El grup de 6 dones amb sacs blancs i una dona blanca amb motxilla fosca avança com una família de formigues des de la muntanya que encara té bosc. Després travessa molts i molts quilòmetres de terres que un dia van ser bosc i que ara són plantacions terriblement assoleiades, de tant en tant passa pel costat d’un poblat de fang i palla, ara creua un rierol i ara troba una ombra sota un arbre. I així, 20km més tard, temps incert, arriba a Kelilanina. Hi ha una carretera (quin espant!), cotxes amb rodes i fum. Hi ha una botiga (quin luxe!) on comprar galetes i una Fanta fresca perquè hi ha electricitat.

Em sento tan feliç en aquest punt! No perquè he arribat on he arribat sinó perquè he viscut i he sobreviscut.

Expedició al lloc on calen forces braços per abraçar un arbre

18/10

Sempre arribem allà on algú ens espera

Llibre dels itineraris

Han passat dues setmanes des que vaig aterrar a Ranomafana i em sembla que en fa anys. Han passat tantes coses pel meu cap aquests dies, tants canvis d’humor i d’estat en general...

En cert sentit ha estat dur. Arribar a un lloc somiat i trobar-se amb una realitat que no era l’esperada. Acceptar que havia errat va ser un primer pas savi, però després  necessitava l’energia per obrir un altre camí.  Això implicava sortir de l’amparament del Tuomas i quedar-me en free-lance en un lloc on tot estudiant pertany algú o algú altre. De fet sí, sobretot m’he sentit desemparada. Ningú s’havia d’encarregar de mi, ningú m’havia de donar feina o manar què fer; és clar que tampoc ningú em podia dir que no fes el que volia fer. M’he sentit lliure i sola. He tingut por de les meves pròpies decisions i m’he desanimat molt a l’adonar-me que les coses no es realitzen per art de màgia . Algun dia l’entusiasme em matarà per embalada.

Si ja era prou complicat estar anar d’Erasmus a HElsinki per tal de poder aterrar al cor de MAdgascar, que no en tinc prou en fer la feina que em donen, incomformista, que surto del lloc que m’han donat per buscar-me’n un jo on hi encaixi més. No sé per què tindré jo aquesta mania de complicar-me la vida....

I llavors necessito relaxar-me i amb tal propòsit estreno una novel·la....i tot em sembla més relatiu.

Si José Saramago comença el seu llibre amb tal frase que algú va escriure sobre els itineraris, i jo començo el seu llibre, i  jo ja sempre deia aquesta frase sense saber que començaria  el llibre de Saramago amb la frase que em recordaria a la meva, just quan jo no la recordés.

Si això passa és que tudo va a dar certo, que allà on vagi hi ha algú que m’espera.

Que de tant dubtar desfaig les idees.

SÍ, els projectes són quelcom abstracte que tenen un alt percentatge de mental.

Si un no hi creu, no existeixen.

SI se’n dubta massa, s’esmicolen.

I, per suposat, de cap projecte esmicolat en surt un fet.

Endavant doncs. Les decisions estan preses. Que tot està per fer i tot és possible encara.

Així que poso els peus a terra i decideixo marxar una setmana més tard. Fa una setmana passava això, el que significa que és demà. Que demà me’n vaig, per fi, a Miaranony. Me’n vaig, sortosament, amb les coses una mica (no gaire) més clares sobre el què faré sobre papallones allà. Sobretot gràcies a alguns mails a Berkeley i a Helsinki que m’han permès reunir una mica de bibliografia.

Me’n vaig, també sortosament, amb la Silvija i les seves dues voluntàries finlandeses que també passaran uns dies al campament. Això és molt bo perquè confio en elles.

Els sacs estan preparats plens de totes les nostres pertenències, i no més tard de les 8, uns quants porters les carregaran a  l’esquena. Del meu sac treu el cap el caçapapallones.

Deixo enrere, per unes setmanes, el bosc secundari de Talatakely.  És ple de bambú malgaix, que a diferència de l’asiàtic, creix en estratègia de guerrilla en comptes de en falange. Tot i ser bosc secundari , amb més arbustos que no arbres, és l’hàbitat de 12 espècies de lèmurs, la majoria de les quals roseguen el bambú per alimentar-se.

Sota la pluja a part de gotes cauen sangoneres, i jo m’estrenyo la caputxa del xubasquero a veure si així me n’escapuleixo. De tant en tant el frontal il·lumina dos pupiles molt brillants que són un mouse lemur que et mira, tafaner, des de la branca d’un arbust. Al terra trobo un plathilemint de 20 cms de llarg. Un cuc pla! Són uns bitxos senzillissims, la majoria paràsits (com les tènies) i alguns de vida lliure..però petits. És increïble, un plathilemint de 20 cms que es passeja pel mig del camí..!

Sobre una branca passeja un mil peus de 10 cms de longitud i un cm de diàmetre. És tan gran que em fascina poder observar les ones que fan les potes al alternar-se per caminar.

Si tot això passa a un bosc secundàri, no em puc ni imaginar què em trobaré al bosc primari. De moment, ja m’han advertit que més sangoneres segur que sí.

I desconecto per unes setmanes també de les revolucions a l’altre hemisferi. Que tingueu força i crideu per doble, que des d’aquí a mi no se’m sent. Des de Ranomafana hem llegit que a Wall Street estan d’acampada que fins i tot marca tendència... quina passada. De veritat que això no funciona, aquest món vull dir, que aquí baix la realitat està feta una merda. La situació, tant de la gent com de la natura és força desalentadora. I cada cop tinc més clar que el paper dels blancs no és venir a arreglar el món del sud que no ens pertany ni coneixem, sinó preocupar-nos de fer que les coses canviïn per allà dalt. Quan torni, prometo posar-m’hi amb més ganes i idees.

Fins aviat món habitat. Me’n vaig a veure el que s’ha de veure no abans de que jo mori, sinó abans de que allò mori. Les relíquies del que un dia ens va pertànyer i no vam saber cuidar. Espero encara ser a temps d’aprendre’n alguna cosa.

Allà on vagis, sempre hi ha algú que t’espera.