Expedició al lloc on calen forces braços per abraçar un arbre

18/10

Sempre arribem allà on algú ens espera

Llibre dels itineraris

Han passat dues setmanes des que vaig aterrar a Ranomafana i em sembla que en fa anys. Han passat tantes coses pel meu cap aquests dies, tants canvis d’humor i d’estat en general...

En cert sentit ha estat dur. Arribar a un lloc somiat i trobar-se amb una realitat que no era l’esperada. Acceptar que havia errat va ser un primer pas savi, però després  necessitava l’energia per obrir un altre camí.  Això implicava sortir de l’amparament del Tuomas i quedar-me en free-lance en un lloc on tot estudiant pertany algú o algú altre. De fet sí, sobretot m’he sentit desemparada. Ningú s’havia d’encarregar de mi, ningú m’havia de donar feina o manar què fer; és clar que tampoc ningú em podia dir que no fes el que volia fer. M’he sentit lliure i sola. He tingut por de les meves pròpies decisions i m’he desanimat molt a l’adonar-me que les coses no es realitzen per art de màgia . Algun dia l’entusiasme em matarà per embalada.

Si ja era prou complicat estar anar d’Erasmus a HElsinki per tal de poder aterrar al cor de MAdgascar, que no en tinc prou en fer la feina que em donen, incomformista, que surto del lloc que m’han donat per buscar-me’n un jo on hi encaixi més. No sé per què tindré jo aquesta mania de complicar-me la vida....

I llavors necessito relaxar-me i amb tal propòsit estreno una novel·la....i tot em sembla més relatiu.

Si José Saramago comença el seu llibre amb tal frase que algú va escriure sobre els itineraris, i jo començo el seu llibre, i  jo ja sempre deia aquesta frase sense saber que començaria  el llibre de Saramago amb la frase que em recordaria a la meva, just quan jo no la recordés.

Si això passa és que tudo va a dar certo, que allà on vagi hi ha algú que m’espera.

Que de tant dubtar desfaig les idees.

SÍ, els projectes són quelcom abstracte que tenen un alt percentatge de mental.

Si un no hi creu, no existeixen.

SI se’n dubta massa, s’esmicolen.

I, per suposat, de cap projecte esmicolat en surt un fet.

Endavant doncs. Les decisions estan preses. Que tot està per fer i tot és possible encara.

Així que poso els peus a terra i decideixo marxar una setmana més tard. Fa una setmana passava això, el que significa que és demà. Que demà me’n vaig, per fi, a Miaranony. Me’n vaig, sortosament, amb les coses una mica (no gaire) més clares sobre el què faré sobre papallones allà. Sobretot gràcies a alguns mails a Berkeley i a Helsinki que m’han permès reunir una mica de bibliografia.

Me’n vaig, també sortosament, amb la Silvija i les seves dues voluntàries finlandeses que també passaran uns dies al campament. Això és molt bo perquè confio en elles.

Els sacs estan preparats plens de totes les nostres pertenències, i no més tard de les 8, uns quants porters les carregaran a  l’esquena. Del meu sac treu el cap el caçapapallones.

Deixo enrere, per unes setmanes, el bosc secundari de Talatakely.  És ple de bambú malgaix, que a diferència de l’asiàtic, creix en estratègia de guerrilla en comptes de en falange. Tot i ser bosc secundari , amb més arbustos que no arbres, és l’hàbitat de 12 espècies de lèmurs, la majoria de les quals roseguen el bambú per alimentar-se.

Sota la pluja a part de gotes cauen sangoneres, i jo m’estrenyo la caputxa del xubasquero a veure si així me n’escapuleixo. De tant en tant el frontal il·lumina dos pupiles molt brillants que són un mouse lemur que et mira, tafaner, des de la branca d’un arbust. Al terra trobo un plathilemint de 20 cms de llarg. Un cuc pla! Són uns bitxos senzillissims, la majoria paràsits (com les tènies) i alguns de vida lliure..però petits. És increïble, un plathilemint de 20 cms que es passeja pel mig del camí..!

Sobre una branca passeja un mil peus de 10 cms de longitud i un cm de diàmetre. És tan gran que em fascina poder observar les ones que fan les potes al alternar-se per caminar.

Si tot això passa a un bosc secundàri, no em puc ni imaginar què em trobaré al bosc primari. De moment, ja m’han advertit que més sangoneres segur que sí.

I desconecto per unes setmanes també de les revolucions a l’altre hemisferi. Que tingueu força i crideu per doble, que des d’aquí a mi no se’m sent. Des de Ranomafana hem llegit que a Wall Street estan d’acampada que fins i tot marca tendència... quina passada. De veritat que això no funciona, aquest món vull dir, que aquí baix la realitat està feta una merda. La situació, tant de la gent com de la natura és força desalentadora. I cada cop tinc més clar que el paper dels blancs no és venir a arreglar el món del sud que no ens pertany ni coneixem, sinó preocupar-nos de fer que les coses canviïn per allà dalt. Quan torni, prometo posar-m’hi amb més ganes i idees.

Fins aviat món habitat. Me’n vaig a veure el que s’ha de veure no abans de que jo mori, sinó abans de que allò mori. Les relíquies del que un dia ens va pertànyer i no vam saber cuidar. Espero encara ser a temps d’aprendre’n alguna cosa.

Allà on vagis, sempre hi ha algú que t’espera.