Viatjar en la vida o viure viatjant? El viatge de viure.

Moviment, canvi, evolució, dinamisme.... Aprenentatge. Viatjar com a eina i metàfora de tot això.
Escriure-ho tot per entendre-ho i recordar-ho. Per fer-ho d'alguna manera, real i personal.
LLetres sobre sensacions i viatges... sobre la vida mateixa, que al cap i a la fi, no és res més que un viatge.

dilluns, 26 de setembre del 2011

La natura al Nord



Espero a l'aeroport d’Estònia abans de tornar a Barcelona, a casa. A casa? Tornar?
O anar? Quan un passa més temps viatjant que estable en un lloc perd el nord i l'origen. L'anada i el retorn es confonen, perquè estic en un estat permanent de desplaçament. M'agrada més pensar que tot són anades.
Malgrat tot, no deixo de sentir-me a casa, tot el contrari, sento que eixamplo la casa; i aprenc a tenir casa allà on passo i em quedo. És molt gran tenir el món com a casa!

Nuuksio. (Foto de David Navarro, merci! :) 
Finlàndia al Setembre.   La Taigà de colors de tardor. Caminàvem 20 estudiants de biologia i ambientals per passarel·les de fusta, en fila india, compte de relliscar amb un peu perquè caus a la torbera, i els esfagnes mengen persones. Em quedava la última de la fila per poder sentir més fort els colors i el silenci d'aquella sabana humida. Mires, aapamires, raised bogs...torberes en català. Immenses esplanades cobertes d'una molsa especial que es diu Sphagnum sp., a sota no hi ha terra, sinó desenes de metres de  matèria orgànica morta sense descomposar-se perquè no hi ha ni tan sols oxigen a  l'aigua perquè hi puguin viure els descomposadors. A cops s'hi han arribat a trobar mamuts a les torberes.
De torberes n'hi ha de molts tipus diferents que se suposa que us sóc capaç d'explicar després del curs que he fet aquests dies.  De totes maneres, només alguns cops hi ha arbres ( Picea abies, o Pinus sylvestris), sovint hi ha arbusts Ericàcies, però sobretot hi ha vàries espècies d'esfagnes i entremig, mates de cranberries. Per caminar-hi s'ha de portar botes d'aigua, posar els peus només allà on hi ha Carex sp. i  procurar no parar-se més de pocs segons en un lloc. És fàcil equivocar-se i llavors se t'enfonsa la cama fins a la cintura i quan la treus ja no tens bota i estàs tot  xop. Se n'han vist d'aquestes entre els estudiants de biologia que ens posàvem a prova caminant per la torbera.
Enmig del silenci miro ben lluny però no tinc la sort de veure un Moose ni un Raindeer ni un Bear. Too bad.
I dels mires al Old-growth -forest. Selva de taigà folrada de molses i líquens per tot. Amunt hi ha Picea, pins centenaris, bedoll, Alnus incana, trèmol..A sota hi ha diverses espècies de Vaccinum (entre elles els "arandanos" però també unes altres 4 menes de fruits silvestres diferents). Hi ha MOLTS bolets, i molts són menjables. N'hi ha tants que per força els trepitges i no ve d'aquí. No obstant, el més característic del bosc de la Taigà són els troncs morts que hi ha al terra. Com que en aquest clima la descomposició és tan lenta, la fusta roman al sòl desenes d'anys i entre ella s'hi alberga una biodiversitat escandalosa, només comparable a la de la selva tropical. Aquí la natura més impressionant és a nivell de terra i a mida de lupa.

M'ha agradat menjar tantes fruites del bosc com volia (V. myrtilloides, V. vitis-idaeus, V. oligocheum?), provar l'herba salada (Oxalis sp.) i aprendre que mai he de menjar les berries de la Daphne sp. perquè maten. Saber aquell bolet fosc del qual se'n treu tint blau i aprendre que els Kello trees, o arbres morts en peu, són un lloc ple de vida.


Però sens dubte el que més m'ha agradat de la Taigà és el següent: Compartir una sauna de fusta centenària amb unes quantes dones més, relaxar-se molt, suar fins que et crema la sang i sortir despullades fins a la vora del llac. Tirar-me a l'aigua glaçada del llac a la nit, entre les estrelles del cel que s'hi reflexa, nedar i sortir. I stop. Seure a la passarel·la de fusta. Sentir, a poc, a poc, que la sang torna a les extremitats i torno a entrar en calor, mentre en superfície la pluja em refreda la pell...i en breus ja tinc fred i torno corrents a la sauna.





I abans de marxar del Bàltic passo per Tallin. Hi anem amb vaixell jo i la resta de la colla que he fet a Helsinki. M’acompanyen per acomiadar-me i això m’ha fet sentir molt apreciada. Cap de setmana de festa i caminades en aquesta ciutat que sembla de conte medieval. Sobretot estem junts i riem a cada estona. I res, se’n van. Se’n tornen ells cap a Helsinki.
La vida del nòmada és molt efímera i tot, per sort o desgracia, es viu i s’acaba. Sempre toca marxar i acomiadar-se, tant com toca arribar i descobrir-se. En aquestes circumstàncies, si fos el meu propi pare (o potser algun dia de mare a ma filla), em diria: cuida’t molt i preocupa’t sempre, allà on siguis, de rebre molt amor i repartir-ne més.
Això em sembla que és molt important.


Raised Bog (Torbera)- Torronsuo N.P. (Foto de Rubén Hernández)


2 comentaris:

  1. El nostre cel són les estrelles...i la nostra terra és on posem els peus! Visca la visa nòmada!
    Un petonarro xula (m'ha agradat la classe de biologia que ens has donat!!!)

    Judit

    ResponElimina
  2. i que bé que se'ns creuin els camins de nòmada! :)Fins aviat!

    ResponElimina