Sí, per fi torno a estar entre carrers plens de vida i de colors.
Hi ha mil paradetes per tot arreu de tota mena de coses que es puguin vendre. Plàstics amb verdures, sabates amb adaptadors de telèfons, empanades de carn amb escombres...Bon jour madame- bon jour,bon jour.
Hi ha mil paradetes per tot arreu de tota mena de coses que es puguin vendre. Plàstics amb verdures, sabates amb adaptadors de telèfons, empanades de carn amb escombres...Bon jour madame- bon jour,bon jour.
Em sento com peix a l'aigua entre el caos d'aquestes latituds, m'hi sé moure i m'hi adapto ràpid. M'agrada el relativisme que s'estila per aquí. Per exemple, ahir a la nit just arribar a l'aeroport es forma una cua desordenada de centenars de persones per passar davant de només dos policies que et posen un sello. Quan li pregunto al poli si la visa l'hem de pagar abans o després del control de poli, em contesta: després, naturellement, la frontiere c'est ici, és que no veus que no pots passar la frontera? I em senyala al terra una línia de rajoles més fosca que just acabava de trepitjar. Excusez moi monsieur, faig un pas enrere i torno a ser fora del país. Una munió de passatgers (sobretot turistes) s'aglomera per passar pels polis, ells els agafen els passaports i deu minuts més tard criden en veu alta nom per nom dels passatgers perquè recullin el passaport amb la visa posada. Subasta de passaports europeus, i els turistes que pateixen. És tot un desastre, la terra sense llei...per altra banda tot és flexible i humà...tot es negocia... la llei encara és a prop de les persones.
Em sembla que la meva cara al passejar pels carrers de la capital de Madagascar és la mateixa que fa un nen a Disneyland Paris. En canvi, a Antananarivo no hi ha atraccions fantàstiques. Per descriure el que em fascina hauria de descriure xiringuitos destartalats, carrers bruts i contaminats, gent mal vestida, fruita madura... Dit així deu costar d'entendre.
El cas és que a Antananarivo no fan falta atraccions fantàstiques, perquè passen tantes coses alhora en cada cantonada: la gent que parla, riu, negocia, ven, compra, camina, plora.. que la vida mateixa és una atracció fantàstica. El fluxe d'energia és més ràpid als tròpics, la realitat canvia, es fa i es desfà en qüestió de segons. Per això no hi ha estabilitat possible, equilibri lluny de l'equilibri, i espontanietat a cada instant. L'estabilitat no és possible precisament perquè aquí tot és possible.
I jo que m'ho miro amb 6 sentits intentant estar a l'alçada de tant de moviment.
Vull explorar-ho tot, provar-ho tot i parlar amb tothom.
El cas és que a Antananarivo no fan falta atraccions fantàstiques, perquè passen tantes coses alhora en cada cantonada: la gent que parla, riu, negocia, ven, compra, camina, plora.. que la vida mateixa és una atracció fantàstica. El fluxe d'energia és més ràpid als tròpics, la realitat canvia, es fa i es desfà en qüestió de segons. Per això no hi ha estabilitat possible, equilibri lluny de l'equilibri, i espontanietat a cada instant. L'estabilitat no és possible precisament perquè aquí tot és possible.
I jo que m'ho miro amb 6 sentits intentant estar a l'alçada de tant de moviment.
Vull explorar-ho tot, provar-ho tot i parlar amb tothom.
L'eterna reflexió sobre l'ordre i al caos... estem en pols oposats amaplanta! Aquí sembla que no hi hagi lloc per a la improvisació, per això em sorprèn que estigui sent tant màgic: realment estic a la terra de les casualitats.
ResponEliminaAra si, ja comença el plat fort... No deixis res per explorar, res per provar ni persona amb la que parlar.
I si de tant en tant t'enrrecordes de la Tarma, millor que millor :)
Nenaaa! què ens passa que ens fascina el caos? ens sentim lliures, vius! encaixa't tant com puguis al lloc, respira, parla, olora!!! al 200% com tu saps fer. un petó!
ResponEliminapd. son mangues allò de la parada al terra? :)